Fa un temps vaig publicar un article on parlava de l’existència a València de vells edificis que encara conservaven reixes de fusta a les finestres. La datació d’aquestes reixes ens situaria entre finals de l’edat mitjana i el segle XVIII, moment a partir del qual es generalitza l’ús del ferro forjat com a element substitutori de la fusta.
Podeu llegir l’article esmentat en aquest enllaç:
Igual que passava amb les finestres, les baranes dels balcons amb barrots i estructura de fusta estaven molt generalitzats a la València de finals de l’edat mitjana fins al segle XVIII, moment en què el ferro forjat els va anar substituint, com va passar amb les reixes de les finestres. Aquesta substitució es va completar a la ciutat a partir de l’any 1844, en què una ordenança municipal va obligar a substituir tots aquells balcons amb estructura i baranes de fusta que encara restaven a la ciutat, per balcons metàl·lics.
En el llibre “Centro histórico de Valencia. Ocho siglos de arquitectura residencial” de Camila Mileto i Fernando Vegas, apareixen arreplegats tres casos de baranes de fusta que han subsistit al pas dels segles a València, fins arribar als nostres dies. Dos d’ells corresponen a balcons situats a l’interior d’antics edificis, no visibles des del carrer i que, per tant, romangueren fora del control municipal. Un d’ells es troba al Palau de Valeriola del carrer del Mar, i l’altre en un edifici situat al número 12 del carrer Trinitaris.
Per tant, només un vell balcó de barana de fusta mirant al carrer ha sobreviscut fins a l’actualitat. Podem veure-ho al pis superior del número 3 del carrer del Trench, tot just al costat de la plaça Lope de Vega. La seua tipologia ens indica que, probablement, estem davant d’un dels balcons més antics que es conserven a hores d’ara la ciutat, amb una datació de principis o mitjans del segle XVI. Estem davant d’un balcó que no presenta estructura volada sobre el carrer, típic dels balcons de l’època medieval.
No va ser fins a finals del segle XVI quan es construeix a la ciutat el primer balcó volat amb estructura de ferro forjat i un sotabalcó de rajola ceràmica de mig pam valencià de costat, uns 11,5 cm. A partir d’aquell moment la tipologia del balcó volat es va fent a poc a poc més comú a l’habitatge residencial de València.
L’esmentada normativa municipal de 1844 incloïa disposicions que prohibíen, no sols la instal·lació de nous balcons de fusta, sinó també la seua reparació. La raó era que es consideraven perillosos, perquè si se’n descuidava el seu manteniment podien deteriorar-se amb facilitat i causar mal a les persones que passaven per davall d’ells.
D’aquest únic exemple de balcó de fusta recaient a un carrer que podem trobar arreu de la ciutat, podriem justificar la seua persistència en el temps pel fet de què, en no exercir la fusta un rol estructural com podria ser en una estructura volada, el govern de la ciutat probablement no va exigir la seua substitució per una barana de ferro, com va succeir amb la resta de balcons de la ciutat.
Ací podeu veure l’esmentat balcó, i com localitzar-lo:
