En diferents apunts publicats anteriorment en aquesta pàgina, he explicat i denunciat les grans pèrdues de patrimoni arquitectònic que ha anat patint la ciutat de València al llarg de tota la seua història, encara que de manera més pertinaç i reiterativa a partir de la dècada de 1960, en actuacions moltes vegades lligades a l’especulació immobiliària i a l’extracció de sucoses plusvàlues econòmiques.
Durant les darreres dècades l’increment de la conscienciació i la sensibilització cap a la conservació i rehabilitació del nostre patrimoni ha frenat, que no detingut com ara a continuació hi exposaré, aquestes perverses pràctiques de despatrimonialització al Cap i Casal.
Fa només unes setmanes tinguerem dues notícies que podem considerar paradigmàtiques de la cara i la creu de la conservació i rehabilitació del nostre patrimoni arquitectònic urbà en els nostres dies: l’edifici de Bombes Gens, situat al barri de Marxalenes, i el Casino republicà d’El Pinzon, al barri del Cabanyal-Canyamelar.
Dos casos que s’afegeixen a la polèmica decisió d’enderrocar l’edifici dels cinemes Metropol, situat a l’Eixample, un edifici modernista de Javier Goerlich contra la qual s’ha alçat una allau de protestes per part d’associacions i organitzacions en pro de la conservació del patrimoni, que han tingut un abundant ressò als mitjans de comunicació durant les darreres setmanes.
Comencem amb la cara
Parle de la completa rehabilitació i obertura al públic com a espai multi-ús, artístic i sociocultural, de l’antiga fàbrica de bombes hidràuliques construïda en estil Art Decó, en els anys trenta del segle passat, per un dels arquitectes valencians referència d’aquella època, Cayetano Borso di Carminati, el mateix que va dissenyar l’edifici del cinema Rialto, seu actual de la Filmoteca Valenciana, situat a la plaça de l’Ajuntament. Una joia del patrimoni industrial de València que va estar a punt de ser enderrocada fa pocs anys.
Els treballs de rehabilitació han sigut duts a terme per la fundació privada Per Amor a l’Art que, en breu, es completarà també amb la rehabilitació d’un refugi de la Guerra civil i d’un antic celler medieval descobert a l’edifici mentre es realitzaven les obres de rehabilitació.
En sengles fotos que hi adjunte a continuació, podem veure “l’abans i el després” de la rehabilitació de la porta principal de l’edifici, presses des de la mateixa perspectiva.
I ara continue amb la creu
Es tracta de l’enderrocament del Casino republicà d’El Pinzón, al Cabanyal-Canyamelar, un dels dos casinos republicans que tenia el barri en època de la II República, junt al de El Porvenir.
El Pinzón va ser un dels centres socials del barri més actius en el període republicà, un edifici històric amb més d’un segle d’antiguitat que va arribar a entrar dins dels plans de rehabilitació per a us d’un museu que, malauradament, ja mai es durà a terme.
L’edifici es trobava precintat des de fa un temps. Havia estat adquirit a la fi del passat segle per la família del músic Padilla per crear-hi una casa-museu dedicada al compositor, autor del pasdoble “València”.
El projecte, que no va tindre cap suport de l’ajuntament de l’època, finalment no es va portar a terme i l’edifici va ser rehabilitat per la família. Durant la dècada del 2000 va ser ocupat il·legalment per un grup de joves okupes, que van ser desallotjats anys després per ordre judicial.
La degradació patida per l’edifici en els últims anys després de la seua venda per part de la família Padilla, va degradar l’edifici fins al punt que amenaçava ruïna. De fet es van arribar a produir alguns despreniments de runa al carrer.
Però la situació, similar a la de l’edifici de Bombes Gens en quant a estat de degradació i ruïna, evolucionà de manera molt diferent.
Mentre Bombas Gens va estar a punt de ser venut per a ser enderrocat i ser construït un hotel, finalment fou adquirit per Per Amor a l’Art per ser rehabilitat (va poder ajudar el fet que Bombas Gens comptava amb un nivell de protecció 2, què al 2016 va ser ampliat pel consistori municipal al de Bé de Rellevància Local).
Per contra el Casino El Pinzón, sense cap nivell de protecció, va ser venut a un inversor que ha completat el seu enderrocament per construir un edifici de 4 plantes i 12 habitatges.
“L’enderroc està completament fora de lloc en un context democràtic com l’actual. Sembla un procediment propi d’altres temps i altres sistemes polítics”. Aquesta frase, pronunciada per Daniel Benito Goerlich, professor d’Història de l’Art a la Universitat de València i expert en la conservació del Patrimoni Cultural, nebot-nét de Javier Goerlich, estava referida al propòsit d’enderrocar l’edifici modernista del Cinema Metropol.
Jo la faig extensiva també al incomprensible enderroc ja consumat del Casino El Pinzón, i a tots aquells intents d’acabar en els nostres dies amb el nostre patrimoni arquitectònic, un patrimoni que, encara que puga estar en mans privades, pertany a la història de la ciutat i, per tant, al de tots els seus ciutadans. És obligació de les administracions públiques, en aquest cas al consistori municipal, vetllar perquè aquest principi es complisca.
Hi adjunte a continuació sengles fotografies del “l’abans i el després” d’aquest Casino republicà, que malauradament ha passat ja a formar part de la memòria de València.
