LA CURIOSA I DESCONEGUDA HISTÒRIA DEL QUADRE INACABAT DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA.

0
5804

Si entrem a la Catedral de València i accedim a l’antiga Sala Capitular gòtica, l’actual Capella del Sant Calze, i la observem amb interès i “ulls curiosos”, a més de poder admirar el Sant Calze i la seua extraordinària bellesa artística i arquitectònica, amb seguretat ens cridarà l’atenció la presència d’un quadre penjat a la seua paret lateral dreta (vista entrant a la sala), el qual advertirem que es troba inacabat.

A continuació assenyale on podeu trobar-lo:

 

Es tracta de La Adoració dels Reis, una peça de Nicolás Florentino que data de l’any 1470. Si ens fixem en la seua part inferior, advertirem amb facilitat els traços de les figures esbossats, però mancats de pintura.

Ací podeu veure-lo amb més detall:

 

La curiosa i desconeguda història d’aquest quadre està inevitablement lligada a la de l’incendi que va tindre lloc a la Capella major de la Catedral el 21 de maig de 1469, quan es celebrava la festa del Diumenge de Pentecosta, però d’una manera molt particular, com ara a continuació explicaré.

Entre el desaparegut Cor de la Catedral (pròxim al seu centre) i l’Altar major s’havia construït per a la ocasió un cadafal de fusta, un escenari sobre el qual se situaven prop d’una trentena de persones amb diferents rols: jueus, pelegrins, àngels, la Mare de Déu, Maria Magdalena, etc… Entre tots ells destacaven dotze homes ricament abillats que encarnaven els apòstols, fàcilment recognoscibles per al públic per dur diademes daurades. Aquell singular aparell escenogràfic incloïa el folrat de les parets del cimbori amb teles que simulaven el blau del cel, per donar-li més realisme. Darrere d’un d’aquests teixits es trobava la figuració d’una coloma, feta de fusta i paper, que evocava a l’Esperit Sant.

En un moment determinat, l’estrèpit que narra el Llibre del Fets de la Bíblia es reproduïa a l’exterior de la Catedral amb el llançament de bombardes i munició d’altres armes. A l’interior, els assistents a la missa, ja esglaiats pel soroll que escoltaven de fora, observaven atònits com una de les teles del cimbori que emulaven el cel blau s’obria de sobte. D’aquest badat apareixia la “colometa”, plena de coets encesos i impulsada per un senzill però efectiu mecanisme que baixava cap al cadafal. Simultàniament, al voltant de la coloma, una sèrie de politges feien descendir un important nombre de «cresoletes» enceses, també en direcció al cadafal. Aquestes candilejes eren les llengües de foc que explicava l’evangeli. En resum, tot un espectacle que feia més tangible el misteri bíblic. Tota una vertadera escenificació “a la valenciana”, per allò dels coets i del foc. Però malauradament una cosa inesperada va succeir durant aquell descens.

Algunes espurnes dels coets que eixien del cos de l’Esperit Sant van arribar als draps que emmarcaven el preciós retaule de fusta i plata de la Capella, què va començar a cremar-se sens remei. Però el foc no només van afectar el extraordinari retaule, sinó també a un conjunt de pintures sobre tela d’un gran valor material i artístic, quaranta-tres teixits de fil daurat que engalanaven les zones properes al retaule major, així com la policromia dels murs i la volta de la Catedral, ricament ornats. Tot un desastre.

La  importància artística, cultural i econòmica que ostentava la València de la segona meitat del segle XV, el Segle d’Or valencià, va fer que instara molt la reparació d’aquelles pintures, que es van intentar restaurar sense èxit.

Llavors, el cabildo catedralici es va posar mans a l’obra per cercar un pintor amb qualitat contrastada que poguera tornar la policromia als murs i la volta arrasats pel foc. En Castella, concretament a Salamanca, hi havia un pintor italià, família de pintors, que havia demostrat el seu talent en diversos frescos pintats allà, entre ells la volta del Judici Final i el retaule major de la Catedral Vella de Salamanca. El seu nom era Niccolò Delli, conegut a Espanya com Nicolás Florentino, per haver nascut a Florència.

Al setembre de 1469 la cúria catedralícia de València va enviar a Salamanca al procurador Joan Ridaura, perquè oferira a Florentino la rehabilitació dels frescos de l’altar major de la Seu de València.

El pintor va acceptar l’encàrrec, pel prestigi i els diners que això li anava a suposar. Però una volta aplegat a València, el cabildo va voler abans comprovar “in situ” la seua vàlua, fent-li pintar prèviament una pintura en què demostrara el seu talent. Aquest fresc seria una “Adoració dels Reis”, pel que li pagarien 150 monedes, segons acord al qual van arribar l’11 de juliol de 1470.

Però malauradament Florentino va caure malalt i, a causa de les successives recaigudes de la seua malaltia, no va poder completar la seua obra. Poc desprès, en novembre de 1470, el seu estat de salut va empitjorar greument i en pocs dies va morir.

El seu quadre va quedar inacabat, tal com el podem contemplar actualment a la capella del Sant Calze.

 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here