Si passegem pel voltants dels jardins de Vivers i decidim entrar-hi per la seua porta que dóna al riu, ben aviat ens trobarem en el nostre camí amb unes curioses ruïnes de les quals només podem observar els seus fonaments. Cal dir que corresponen a l’històric Palau Reial que tingué València al llarg de molts segles.
Hi ha grans ciutats que conserven el seu Palau Reial, residència de reis propis i allotjament temporal de reis estrangers i d’altres grans personatges que visitaven la ciutat. Madrid n’és un exemple, potser el més conegut a Espanya. Té el seu Palau Reial, el Palau d’Orient, un magnífic Palau que ha pogut conservar al llarg del temps.
Moltes ciutats de l’antiga Corona d’Aragó conserven també el seus respectius Palaus Reials, com ara Barcelona, Zaragoza, Palma, Perpinyà, Nàpols… però no així València, malgrat que el Cap i Casal va ser al llarg de la història de la confederació aragonesa una de les seues ciutats més importants, la més important en alguns dels seus períodes.
Però, a què es degut aquest desconcertant fet?
Potser molts valencians desconeixen que València, lloc de residència de reis, primer durant la seua època islàmica i després durant la cristiana, va tindre també un magnífic Palau Reial situat a on ara es troben els jardins de Vivers, anomenats també del Reial, a l’igual que el pont que els comunica amb el centre històric de la ciutat. Precisament per això, perquè en ells va estar situat durant molts segles el Palau Reial de València.
Originàriament va ser construït en el segle XI pel rei musulmà Abd al-Aziz, com una almúnia o residència d’esbargiment als afores de la ciutat. En Xarq al-Àndalus aquestes residències rurals de l’oligarquia urbana, situades al voltant de les ciutats, eren conegudes amb el nom de reial (de l’àrab “riyad”, traduït com “jardí”)
Ja en l’època cristiana, Pere el Cerimoniós hi va fer importants reformes durant el segle XIV, amb la idea de construir un palau més gran que el fins aleshores existent. Posteriorment la major part dels reis van fer també el mateix, fins que durant l’època del Renaixement es va acabar de constituir ja un magnífic Palau Reial, amb uns importants jardins que l’envoltaven.
Aquell palau estava dividit en dues parts adossades, l’anomenat el Real Vell i el Real Nou, i comptava amb importants torres i defenses pel fet d’estar situat fora de les muralles de la ciutat.
Entre els reis dels que hi ha constància que hi van residir
estan Joan I, Martí l’Humà o Alfons el Magnànim, per al qual va ser residència oficial abans de traslladar la seua cort a Nàpols, i també la de la seua esposa la Reina Maria de Castella, des d’a on va governar els regnes peninsulars de la Corona d’Aragó en absència del seu marit. Va ser una de les seues residències favorites.
Alfons el Magnànim va ampliar-lo i modernitzar-lo. La seua cort a València es va transformar en un lloc sofisticat, amb una fama que es va estendre arreu d’Europa. Trobadors de tot arreu d’Europa hi van acudir, atrets per la generositat amb què el rei tractava els escriptors i per l’ambient aventurer i obert que es respirava en la seua cort. Van ser anys en què València va arribar a ser la ciutat més important de la Península, just l’època en què Alfons V va fer portar el Sant Calze primer a aquest Palau (des d’abril de 1432 fins a març de 1437), i després a la Catedral.
Circumstancialment s’hi van allotjar també reis com ara Carles I, Felip II i especialment Felip III, per a qui va ser residència durant les seus noces amb Margarida d’Àustria, les quals tingueren lloc a València.
El 1810, i amb motiu de la Guerra contra Napoleó, el Palau del Reial va ser deliberadament destruït per l’exèrcit espanyol, concretament per decisió del general Joaquin Blake, argüint presumptes raons estratègiques, ja que en estar fora de la muralla s’argumentava que l’atacant francés es podia fer fort en ell.
Així i tot, actualment es tendeix a pensar que aquesta va ser l’excusa per desfer-se d’un edifici que no aprofitava i que tenia moltes despeses de manteniment, així com aconseguir diners amb la venda dels materials de l’enderroc. I, de pas, una forma de fer desaparèixer de la memòria col.lectiva dels valencians el passat foral del Regne, en una Espanya de caire molt centralista.
D’existir actualment, el Palau Reial de València seria, sense cap dubte, una de les grans icones de la ciutat, al mateix nivell que ho són la Llotja, les Torres de Serrans o el Miquelet a hores d’ara.
Però malauradament una polèmica decisió militar de qui manava les forces que defenien la ciutat el va desaparèixer de la memòria visual de la ciutat, i de la de molts valencians i visitants que actualment desconeixen que València va tindre durant molts segles un magnífic Palau Reial.
Hi adjunte un parell de fotografies. En una d’elles s’ha representat de manera virtual l’aspecte que tindria actualment el Palau creuant del pont del Reial, si no haguera desaparegut. I en l’altra fotografia podem veure la mateixa perspectiva real. Hi podem apreciar en aquest magnífic muntatge la gran pèrdua històrica i arquitectònica que ha suposat la seua desaparició:
