L’església de Sant Caterina màrtir fou una de la primeres esglèsies que es van establir a València, arran de la conquesta de la ciutat per part del rei Jaume I en el segle XIII.
En conquerir la ciutat als musulmans, el rei va estructurar el seu espai urbà distribuint-lo en parròquies. Per a fer-ho efectiu, va concedir la propietat de totes les mesquites que hi havia a València a l’arquebisbe de Tarragona, Pere d’Abalat, qui li havia acompanyat en la conquesta de la ciutat. Pere d’Albalat va realitzar-ne la distribució en dotze parròquies, concedint a cadascuna d’elles una demarcació o territori on seria efectiva la seua jurisdicció. Són les anomenades parròquies de reconquesta o jaumines. Santa Caterina va ser una d’elles.
La parròquia va rebre el seu nom per exprés desig del rei, en honor a la infanta Caterina del Casal d’Aragó.
La primera fàbrica gòtica de l’església data aproximadament de l’any 1300, quan van començar a construir-se les parròquies de nova planta sobre algunes de les antigues mesquites, que fins llavors havien fet aquest paper després de ser purificades i consagrades en temps de la conquesta per ser convertides en temples cristians.
El seu cos principal es va construir al llarg de segle XIV, sent acabada l’any 1371. A l’església es van edificar diversos arcosolis a les parets. Els arcosolis eren nínxols de forma ogival (característica del gòtic), que servien per albergar els cossos de personatges notables de la ciutat.
L’any 1740 s’encetà a l’església una profunda reforma barroca, a gust de l’època. Les obres les va dirigir l’acadèmic valencià Felipe Rubio Mulet, i van consistir en afegir un revestiment interior, substituir la seua coberta, encegar la seua gran rosassa gòtica i els óculos situats al seu immafront i construir les portades del carrer Tapineria i de la plaça de Lope de Vega. També es va desmuntar el seu vell campanar, què serà substituït en un diferent emplaçament per l’actual torre de Santa Caterina.
Durant aquestes obres es van encegar també els antics arcosolis gòtics que he esmentat ades. Per a fer-ho es va emprar el material d’obra provinent de les runes resultants de la rehabilitació, però també es va utilitzar curiosament l’escultura gòtica d’un bisbe que possiblement formaria part de la decoració de l’església, que bé es va destruir deliberadament o potser va resultar accidentada durant la realització d’aquestes obres. El cas és que, una volta es va trencar, va ser col·locada de manera visible com a part del tancament d’un dels tres arcosolis que es poden veure a l’exterior de l’església, a la plaça de Lope de Vega, on a hores d’ara podem observar l’esmentada estàtua del bisbe esquarterada en cap, cos i extremitats.
A la capçalera de l’apunt podeu veure la fotografia del seu cap “decapitat”. A continuació podeu veure també algunes fotografies de l’arcosoli en què es troba l’estàtua, i on localitzar els seus restos trencats:
Desconeixem a quin càrrec eclesiàstic representava aquesta estàtua, però el cas és que el seu cos esquarterat ha passat a formar part dels fets curiosos que formen part de l’història aquesta església.
Nota: Sembla ser que l’any 2003, quan es va fer una rehabilitació integral de l’església, es va substituir el cap del bisbe per una rèplica. El cap original es va col·locar en una vitrina dins del temple, exposada al públic. No obstant això, l’any 2005 va ser sostreta i mai més s’ha tornat a saber de ella.
