Fa un temps publiquí en aquesta web un apunt en què parlava de l’últim executat per heretgia en el món: el mestre Cayetano Ripoll.
En aquest enllaç podeu llegir aquell article:
Va ser precisament València la ciutat on es va condemnar a aquest mestre i es va executar la seua sentència de mort. Una cosa que als ulls de tot Europa va resultar inconcebible en aquell any de 1826, en una època en la qual havia germinat feia molt de temps la llavor de la Il·lustració, i en la que la primera revolució industrial es trobava plenament en marxa.
L’onada de protestes que va arribar més enllà de les nostres fronteres cap a una Espanya que havia retrocedit novament als vells i foscos temps de l’absolutisme i de les pràctiques inquisitorials, va ser intensa, però disortadament no va ser suficient per aturar aquella execució.
En l’article ades esmentat podeu conèixer els detalls d’aquesta condemna i execució del mestre Ripoll. En aquest apunt volia parlar dels últims instants de la seua vida, i de quin va ser el destí del seu cos després de ser mort, questió que fins no fa molt de temps no havia estat suficientment aclarida.
Cayetano va ser detingut a l’octubre de 1824, desprès de ser denunciat per pràctiques suposadament heretges per part d’alguns veins de la Punta, lloc on residia i donava classes a xiquets.
Va passar quasi dos anys a l’antiga presó de Sant Narcis de València, la qual es trobava situada al carrer Salvador, molt a prop del portal de la Trinitat de l’antiga muralla tardomedieval. Durant tot aquest temps que va passar a la presó, i malgrat els repetits intents que es van realitzar per que abjurara de les seues creences deistes (la qual cosa haguera evitat la seua condemna a mort), Ripoll s’hi va mantindre ben ferm i mai hi va renunciar.
En l’informe que va enviar el president de la Junta de Fe de la diòcesi de València, l’antic inquisidor Miguel Toranzo, es deia d’ell que no va voler “rectificar en su alma las verdaderas ideas de nuestra santa religión, para restituirla a la creencia católica“.
La sentència del judici, arreplegada en el llibre «Intolerancia y libertad en la España contemporánea», de Juan Bautista Vilar Ramírez, deia: «Debemos condenar a Cayetano Ripoll a la pena de horca y a ser quemado como hereje pertinaz y acabado, así como a la confiscación de todos sus bienes. La quema podrá figurarse pintando varias llamas en un cubo, el cual podrá colocarse por manos del ejecutor bajo el patíbulo para que se ubique en él el cuerpo del reo y conducirlo de este modo, después, a que sea enterrado en un lugar profano. Y como el reo se haya fuera de la comunión católica, no es necesario que le den los tres día de preparación acostumbrados. Bastará con que se ejecute dentro de las 24 horas siguientes».
La seua execució es va produir el 31 de juliol de 1836. Segons una crònica de l’època, signada per l’Oficial de l’Arxiu del Regne de València Miguel Mendoza, Cayetano Ripoll, després de ser emmanillat i vestit de negre, va ser pujat a lloms d’un ruc i va eixir de la presó del carrer Salvador.
En aquesta crònica s’esmenta el trajecte que va fer el mestre, el seu últim recorregut abans de morir, pels carrers de Serrans, Cavallers, plaça del Tossal i Bosseria, fins aplegar a una Plaça de Mercat plena de gom a gom, a on va ser penjat sobre un tonell en què s’havien pintat unes flames purificadores, tal com s’esmentava en la decisió del jutge, ja que en aquesta època ja no era possible cremar-lo a la foguera, com havia succeït fins al segle XVIII.
Una volta Cayetano Ripoll va ser pujat al patíbul, les darreres paraules que hi va pronunciar van ser: “Muere un reconciliado con Dios y con los hombres”.
Una bona prova de la seua bondat i generositat amb els altres, va ser com se li recordava com mestre i com persona uns anys desprès de mort: «Su esmero y su dulzura en la enseñanza eran tan extraordinarias que, desde el amanecer hasta que empezaban las clases, recorría las barracas de la vega para enseñar a los hijos de los labradores que ayudaban a sus padres en el campo. Su generosidad era tan grande que no recibía ninguna remuneración de los pobres […]. Personas que le trataron de cerca, me refirieron algunos hechos de su vida, que demuestran hasta qué punto se consagraba al servicio a la humanidad».
Molt s’havia especulat sobre el destí que se li va donar al seu cos després de mort. Gràcies a la crònica de l’Oficial Miguel Mendoza, que he esmentat abans, se sap que Ripoll va ser soterrat fora del Cementeri general de València, al costat del camí de Picassent que llavors passava per allí. L’Església no va consentir que ho fora dins del cementeri, al costat dels que havien mort de manera cristiana.
L’indret on va ser soterrat degué de ser davant de la porta principal d’accés al cementeri, possiblement prop d’on es troba a hores d’ara el cementeri britànic.
