Fa molts anys, la vida s’aturava a València quan el sol es ponia i la foscor es feia l’ama dels seus carrers i places. Caminar de nit per la ciutat no n’era gens segur. Els ciutadans rarament s’hi aventuraven a la foscor de la nit.
L’any 1771, a requeriment d’una part del veïnat de la ciutat, d’aquells que eren més acabalats econòmicament parlant, es van instal·lar en determinats carrers uns 2.850 fanals, a manera de llànties d’oli. Els fanals s’encenien un a un per part dels empleats públics quan el sol es ponia, i romanien encesos fins a la mitjanit. A aquella hora, un a un es tenien que apagar. A les nits de lluna plena els fanals romanien apagats, per tal de poder estalviar. Aquest servei d’enllumenat públic era extremadament car, i era pagat exclusivament pels veïns als carrers dels quals s’hi havien instal·lat.
La “modernitat” arribà a la ciutat l’any 1844, quan va entrar en funcionament el primer sistema d’enllumenat industrial a través de la “Sociedad Valenciana para el Alumbrado de Gas”. Un any abans s’havia instal·lat a Barcelona, a través de la seua homòloga “Sociedad Catalana para el alumbrado de gas”. L’artífex d’aquest nou sistema d’il·luminació pública va ser un enginyer francès anomenat Charles Louis André Lebón.
La flama d’aquells fanals es produïa en cremar-se el gas de carbó d’hulla, el qual es fabricava i emmagatzemava en unes instal·lacions que es trobaven a prop de la Glorieta, al costat de l’actual palau de Justícia.
En un article anterior publicat en aquesta web, vaig tractar aquest tema. Podeu llegir-lo en aquest enllaç:
Els nous fanals de gas van ser numerats un a un per poder tenir-los sota control permanent. En cas que algun d’ells fallés, després de rebre l’avís els tècnics municipals hi acudien per intentar resoldre l’avaria.
Per a identificar-los, es va escastar a la paret, tot just al seu costat, un xicotet taulell ceràmic de forma octogonal amb una superficie esmaltada en blanc, amb números fets en color blau.
Passejant per la ciutat “amb ulls curiosos” encara podem descobrir a hores d’ara molts d’aquells taulells ceràmics. Un d’ells podem trobar-lo en un dels murs de la Catedral, just al cantó existent entre les places de l’Almoina i la del Cònsol Dècim Juny Bruto. Correspon concretament a l’antic fanal número 529. L’eixida de la conducció de gas fou tapada, encara que és evident. La regata de la conducció que anava des de terra fins al fanal continua estant sense cobrir, sent molt visible. En aquestes fotografies podeu veure aquesta regata i el taulell ceràmic:
Curiosament aquest antic fanal de gas, desaparegut fa molts anys, podem veure com era i on es trobava exactament perquè està retratat en una fotografia feta l’any 1870 pel famós fotògraf francès Jean Laurent. Laurent, que va arribar a ser fotògraf de cambra de la reina Isabel II, va fotografiar molts indrets de la geografia espanyola al llarg de molts anys. Vingué a València entre el mesos d’abril i juny de 1870, en què va fotografiar nombrosos racons urbans, entre ells el de la Catedral i la plaça de l’Almoina, on encara podem veure l’antiga Casa de l’Almoina abans que desaparegués uns anys més tard. I també el fanal de gas lebón 529, protagonista del present article. Ací podeu veure-ho:
