Fa un temps vaig explicar en un apunt publicat en aquesta pàgina que durant la II República espanyola València tingué la seua particular Plaça Roja. Era l’actual plaça de Tetuán.
En aquell període de temps u dels palaus més emblemàtics que tenia la ciutat estava situat en aquesta plaça. Es el Palau dels Comtes de Cervelló, actual seu del museu i Arxiu Municipal de València.
Aquest palau era llavors la seu provincial del Partit Comunista d’Espanya:
La lluita fratricida que mantenien al llarg de la Guerra civil comunistes i anarquistes era ben coneguda.
El 29 de octubre de 1936 la Guàrdia Popular Antifeixista, el cos policial de la Delegació de Milícies controlada pel PCE, efectuà una batuda en un bar del barri xinès de València a “la recerca de pròfugs”.
Allà van identificar al milicià anarquista Tiburcio Ariza, que havia baixat del front de guerra a la ciutat per a què se li s’extraguera un tros de metralla que se li havia incrustat en el peu, com a conseqüència de l’explosió d’una bomba.
Malgrat que Tiburcio anava desarmat, la policia del Partit Comunista el matà quan aquest es negà a ser emmanillat.
Aquell esdeveniment va enervar els anarquistes valencians.
Tiburcio era delegat de la Columna de Ferro, una columna de milícies populars d’ideologia anarquista que va participar en el front de Terol durant la guerra. Els seus voluntaris provenien de diferents parts del territori valencià.
L’organització sindical anarquista CNT va planejar el seu funeral a València com una demostració de força. La ciutat sencera, conegut l’antagonisme que hi havia entre comunistes i anarquistes, temia un greu enfrontament armat entre ambdós grups durant aquell funeral.
L’ambient que es respirava a València els dies previs a aquest esdeveniment era d’extremada tensió.
En aquella època la Plaça de Tetuán, llavors plaça Roja, era el centre neuràlgic de la ciutat, per a on passaven o s’iniciaven les grans manifestacions populars o les manifestacions de dol pels caiguts en la Guerra civil.
El dia del funeral, el 30 d’octubre, després de circular pel carrer de les Barques i la Glorieta, la comitiva fúnebre de Tiburcio Ariza s’endinsà en la plaça Roja. Anava encapçalada per xiquets que obrien pas a dues files de milicians de la Columna de Ferro, armats amb fusells i metralladores, què escortaven un camió blindat que transportava el fèretre del milicià assassinat. I darrere del camió marxaven centenars de milicians anarquistes, que disparaven salves a l’aire en senyal de dol cada cinc minuts.
A partir d’aquest moment les versions dels dramàtics successos que anaven a esdevenir a continuació difereixen, segons les versions provinguen de fonts comunistes o anarquistes.
La metxa que encengué la tragèdia, segons va relatar el cònsol anglès a València d’aquella època en un document que es conserva del Foreign Office, fou un jove comunista que es trobava apostat en el primer pis del Palau dels Comtes de Cervelló, guaitant el pas de la comitiva fúnebre.
El palau havia estat protegit amb sacs de terra i des de les seues finestres nombrosos milicians comunistes es trobaven a l’aguait amb armes en previsió de que es poguera produir un atac a l’edifici per part dels anarquistes.
Del fusell d’aquell jove es diu que va eixir el primer tret cap a la comitiva fúnebre. Encara que des del PCE s’assenyalava que el blindat que portava el fèretre va girar la seua metralladora cap a la seu del PCE en clara senyal de provocació. Aquest fet desencadenà l’atac des de la mateixa seu, segons la seua versió.
El que se sap a ciència certa és que a partir d’aquest moment s’encetà un intens tiroteig entre els dos bàndols. La multitud de milicians anarquistes es va dispersar ràpidament cercant refugiar-se del atac dels comunistes. Molts d’ells van fugir cap al riu, on se sap que alguns moriren ofegats en llançar-se a un Túria que en aquell moment anava crescut d’aigua.
L’enfrontament es va saldar, segons el cònsol britànic, amb entre 18 i 25 morts i 125 ferits, la immensa majoria dels quals eren anarquistes. Segons fonts anarquistes, la xifra arribà als 30 morts, amb més de 80 ferits.
Alguns testimonis oculars dels fets que encara viuen actualment i recorden aquells tràgics fets, expliquen que després de la matança el sol de la plaça Roja va fer honor al seu nom. Havia esdevingut “un riu de sang“.
