EL LLOC ON VA COMENÇAR A DESAPARÈIXER LA MURALLA MEDIEVAL DE VALÈNCIA.

0
830

En diversos apunts anteriors publicats en aquesta pàgina havia parlat de les Portes de Serrans i de Quart, les dos principals entrades a la ciutat que tenia la muralla medieval cristiana de València.

Corria l’any 1356 quan el rei Pere IV el Cerimoniós va ordenar als Jurats del Cap i casal la construcció immediata d’un nou recinte emmurallat, exterior al musulmà existent, que incloguera els nous ravals que havien anat sorgint extramurs de la ciutat en les darreres dècades.

Aquell mateix any es van encetar els treballs de construcció de la nova muralla, sota la direcció del mestre picapedrer Guillem Nebot. La urgència de la seua edificació derivava de la necessitat de protegir la ciutat durant l’anomenada Guerra dels dos Peres entre Castella i la Corona d’Aragó. Aquells dos Peres eren Pere el Cruel de Castella i Pere el Cerimoniòs d’Aragó.

Aquell primer anell emmurallat es va finalitzar l’any 1370. I des d’aleshores va anar reforçant-se i fent-se més i més robust al llarg de la seua existència.

Cinc segles després de ser construïda, aquella muralla asfixiava la ciutat. Almenys així ho declaraven les cròniques de l’època. L’amuntegament de la població intramurs i una creixent sensibilitat per la higiene, avalaven la necessitat d’acabar amb aquell anell que ofegava València.

Segurament que els nostres fills, ja que no hem de concedir més llarg termini, es riuran de la trampa en què romanien els seus pares, com si visqueren en un castell, o millor encara, en una presó” publicava la redacció d’un diari local.

Ja en 1856, precisament coincidint amb el 500è. aniversari de l’inici de la seua contrucció, les autoritats valencianes havien enviat un escrit a les Corts espanyoles sol·licitant la demolició de les muralles, ja que València no estava considerada plaça forta. A més l’enderroc es feia necessari, en paraules del govern municipal, en nom del “eixample, ventilació i les millors condicions higièniques de la ciutat“.

Aviat es va iniciar un plet entre l’Ajuntament i la Capitania General al voltant de la titularitat de l’usdefruit d’aquells terrenys que s’anaven a alliberar després de la desaparició de la muralla. La municipalitat valenciana guanyà finalment aquell litigi, i només les Torres de Quart -llavors presó militar- romangueren sota la titularitat de l’estat.

L’any 1862 el viatger francès Antoine de Latour descrivia el recinte emmurallat de la ciutat amb aquestes paraules: «València posseeix encara belles muralles emmerletades. El seu recinte que, semblant a la cintura d’una bella llevadora, s’ha anat eixamplant amb el progrés dels segles, sota els gots, els àrabs i els cristians, data en la seua forma i extensió actuals del regnat d’en Pere IV d’Aragó l’any 1356».

El dissabte 18 de febrer de 1865, el Governador civil de València, Ciril Amorós, va rebre a la fi l’esperat telegrama real, autoritzant aquell projecte tantes voltes postergat. Batlle i regidors, ràpidament informats per la primera autoritat, van saludar amb alegria la bona nova que arribava de Madrid amb un “Viva la Reina!”, referint-se a Isabel II.
Les autoritats es van comprometre, en el millor dels casos, a col·locar plaques de record en els llocs més significatius condemnats a la desaparició.

El dilluns 20 de febrer, a les 16.30 hores, en un acte organitzat amb tota la solemnitat sobre un cadafal alçat en la part exterior de la muralla, i davant d’una multitud entusiasmada, el mateix Ciril Amorós assestava el colp inaugural de l’enderroc després d’un breu i emocionat discurs en què ressaltava la “santedat de l’empresa”, que va acabar amb un nou “Viva la Reina!”.

La piqueta de l’obrer del segle XIX, no la destral demolidora de les revolucions, sinó l’instrument fecund del treball i de la indústria, ha caigut sobre els merlets que simbolitzaven altres èpoques de força i de ferro”, indicava un cronista emocionat a les pàgines del periòdic “La Opinión”.

El punt exacte de l’inici d’aquella demolició va ser just al costat de la Porta del Real, en el tram existent entre ella i la Porta de Serrans.

El gravat d’epoca que hi adjunte a continuació, i que també apareix a la capçalera de l’apunt, reprodueix el moment de l’inici d’aquell enderroc. S’hi observa el cadafal de les autoritats i a l’esquerra una part de la Porta del Reial, la qual cosa ens situa el seu indret exacte.

Hi adjunte també una fotografia actual, presa amb una perspectiva semblant a la dels gravat, on assenyale amb una fletxa groga aquell lloc, actualment localitzat a l’entrada de la plaça de Tetuán venint des del pont del Real:

La fase inicial del projecte contemplava primerament l’obertura d’un espai sense muralla entre la Ciutadella i el Portal Nou, possibilitant la creació d’un nou barri en la zona nord de la ciutat. El Portal del Real i el Portal Nou van ser demolits aquell mateix any de 1865.

Més d’un centenar d’homes van participar aquell 20 de febrer de 1865 en l’inici de l’enderroc de la muralla. Entre ells hi havia una brigada de sapadors-bombers, però la majoria eren treballadors de la seda que s’havien quedat sense feina arran de la gran crisi que havia patit aquesta industria durant les primeres dècades del XIX, com a conseqüència de l’epidèmia de pebrina, que matava el cuc de seda.

Precisament un altre dels arguments esgrimits per les autoritats valencianes davant de les estatals, per justificar l’enderrocament de les muralles, era el de donar una ocupació temporal a la gran quantitat de treballadors seders que havien quedat a l’atur pel tancament dels seus tallers.

Només les portes de Quart i de Serrans van sobreviure finalment a aquell demolició. Hem de donar les gràcies a la funció de presons que tenien llavors, a qual cosa fa que puguem gaudir de la seua presència a hores d’ara:

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here