Les grans pandèmies que ha patit la humanitat, com la que estem patint ara del Covid-19, han estat recurrents al llarg de la història. I en alguns casos han sigut molt mortíferes (infinitament més que la que ara ens afecta), sobretot en temps en què no existien les vacunes ni la investigació per poder descobrir-les, i en els quals els remeis per intentar aplacar els seus terribles efectes es limitaven a realitzar oracions, rogatives a sants o verges i processons religioses.
La pesta negra, coneguda també com bubònica, fou una d’elles. Va ser probablement la primera gran pandèmia que va afectar el món en la baixa Edat mitjana. En aquest cas l’agent que la provocava no era un virus, sinó un bacteri que transmetien les puces de les rates amb la seua picada a les persones. Va començar l’any 1347 a Àsia, i es va anar estenent d’orient a occident seguint les rutes comercials més transitades, expandint-se en un món completament desprevingut, ja que era la primera vegada que aquesta epidèmia es manifestava, fent-lo amb una cruesa i magnitud fins llavors desconegudes. Una cosa molt semblant al que ens està passant ara amb el Corona virus, però òbviament sense els sistemes sanitaris ni de recerca que tenim actualment per tractar els malalts i implementar vacunes.
A València va arribar des d’Itàlia al maig de 1348, a través de vaixells procedents de Gènova. El desenvolupament urbà i comercial que aleshores tenia ja València, la va fer formar part d’aquelles rutes comercials i, per tant, exposada a la pandèmia, com bona part del continent europeu. L’impacte de la mortaldat que provocà a la ciutat va ser terrible, sobretot entre els mesos de maig i agost. Es calcula que aquella epidèmia va provocar la mort de prop de la meitat de la població europea.
Des de llavors, la pesta va anar provocant noves pandèmies de manera recurrent al llarg del que quedava de segle XIV i també durant el XV, afectant sobretot als xiquets, perque no estaven immunitzats.
Arribat al segle XVI la pesta amb prou feines es va manifestar, de manera que es va pensar que era una epidèmia ja del passat. Fins que va arribar l’any 1647, just tres-cents anys després de la primera gran pandèmia d’aquesta malaltia. I, de nou, com va passar tes selges abans, va agafar al món desprevingut, atès que feia molt de temps que no s’hi havia manifestat.
A València entrà de nou pel port, però aquesta vegada no va arribar des d’Itàlia sinó des d’Alger. Les primeres morts a la ciutat es van registrar a principis de juny a Russafa. Poble de pescadors, va ser el primer a patir el contagi, probablement per la seua propera relació amb el port.
L’epidèmia, degut al temps que feia que no es manifestava, va ser negada pels metges en els primers moments, la qual cosa va facilitar la seua ràpida propagació. I quan va ser reconeguda i es van començar a prendre mesures, com el tancament de les portes de la ciutat, l’aïllament de sospitosos de contagi als seus domicilis (als que es negaven a fer l’aïllament, se’ls tapiaven les portes i finestres de casa amb ells dins, sense contemplacions), o la instal·lació de llars específiques per a malalts fora de la ciutat, entre d’altres, llavors ja era massa tard. L’epidèmia estava molt estesa i ja era imparable.
Als seus inicis els cossos dels morts eren soterrats als cementeris parroquials de la ciutat, com era costum des de la conquesta cristiana de la ciutat al segle XIII. Però conform hi va avançar va ser impossible fer-ho, donada la manca d’espai i els problemes de salut pública que l’acumulació de tants cadàvers als cementeris de la ciutat podia causar entre la població.
Això va motivar que el Consell de la ciutat determinara adquirir uns terrenys extramurs per habilitar-los com a cementeri específic per als morts per la pesta. Aquests terrenys es van situar molt a prop del Portal dels Innocents o de Torrent de la muralla (indret que es situava a l’actual encreuament dels carrers de l’Hospital i Guillem de Castro), al costat del camí de Torrent.
Van ser adquirits al seu propietari, Constantí Cernesio, Comte de Parcent.
Podem veure la seua ubicació exacta en aquest plànol de A.Bordazar de l’any 1738, fet sobre el plànol de la ciutat del pare Vicent Tosca de l’any 1704. Hi podem veure també que s’assenyala com a “Cementerio de los apestados” a la llegenda:
El dominic francès Francisco Gavaldà va viure a València durant aquesta epidèmia. Va ser un dels frares que atenien als convalecents de la malaltia, i un dels primers estudiosos de les epidèmies de pesta a Europa. Gabaldà va aportar nombroses dades i estadístiques de l’epidèmia a València, que va exposar amb detall en el seu llibre «Memoria de los sucessos particulares de Valencia y su Reino: los años mil seiscientos quarenta y siete, y quarenta y ocho, tiempo de peste».
El frare narra en el seu llibre com “entrado el mes de Octubre era en Valencia el duelo, y sentimiento universal, por ser tan grande la mortaldad que no podían los cuerpos enterrarse a brazos de los sepultureros”.
En el llibre narra també els episodis de psicosi col·lectiva esdevinguts a la ciutat com a conseqüència de les mesures preses per pal·liar els efectes de la pesta: “A los principios causaron los carros notable horror y desconsuelo a los vivos, porque no llevaban más que el mondo armazón de un carretón ordinario, sin cosa alguna que cubriera los difuntos, de los cuales unos iban con su vestido ordinario, otros envueltos en una sabana, otros con una manta y otros con sólo su camisa, a quien no causaría grima y horror tal espectáculo. Después se mejoró mucho la cosa porque cubrieron los carros con cielo de cañas y sobre éste echaban una tela negra, pintada en ella una cruz”.
Gavaldá també parla detalladament del nou cementeri que s’habilità per a soterrar els morts de l’epidèmia: “Abrieron unas acequias que tiraban por lo largo casi todo lo que decía el campo, de ancho tenía 18 pies, y de hondo un estado de hombre; a la una parte de las acequias había unos montones de tierra que se había sacado de ellas, y a la otra mucha cal, para ir echando así de ésta como de aquella, sobre los cuerpos que enterraban.”
Aquest cementeri dels empestats es pot considerar com l’antecedent del l’actual Cementeri General, ja que no pertanyia a cap parròquia en concret, com els fossars que hi existien intramurs, sinó que era un cementeri de la ciutat, la qual cosa la municipalitat va deixar sempre ben clar.
Al remat, aquella epidèmia va ocasionar a la ciutat de València la mort de 16.789 persones (hi va haver dies amb més de 300 morts), una cinquena part de la seua població. Extrapolant a dades actuals, això representaria 160.000 víctimes mortals. Ens ho podem imaginar? A tot el Regne, els morts van ser uns 30.000.
Acabada aquella epidèmia, el cementeri dels empestats (conegut posteriorment com a Cementiri de Betlem, per haver sigut construït al seu costat l’any 1665 un dels grans convents extramurs que va tindre la ciutat: el convent de la Nostra Senyora de Betlem) va continuar sent utilitzat, tant per dipositar-hi les restes dels cementeris parroquials, com també per soterrar els morts de diverses de les epidèmies de còlera que van esdevenir a la ciutat durant el segle XIX, malgrat estar ja en actiu el Cementeri General.
Durant l’últim terç d’aquest segle va deixar de ser utilitzat com a tal, sent el seu terreny emprat des de llavors per a altres funcions, tan dispars com a dipòsit judicial de cadàvers o oficina d’objectes perduts.
A principis del segle XX va ser obert l’actual carrer de Maria Llàcer, que travessava el seu terreny. Entre aquest carrer i la Gran Via de Ramon i Cajal, previ enderrocament de diverses construccions preexistents, es va construir l’any 1961 l’edifici de la Prefectura de policia que tots coneixem a hores d’ara.
En aquesta fotografia i vista de Google Maps, podeu veure on s’ubicaria aproximadament el Cementeri dels empestats a la València actual:
