Si donem una volta sencera a la Catedral de València exteriorment, observarem que n’hi ha dos antics ponts que la uneixen amb sengles edificis religiosos que s’hi troben al seus costats. Un és la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats i l’altre el Palau Arquebisbal.
El més recentment construït d’ambdós es troba al Passatge Emilio Aparicio Olmos i va ser conegut com a “arc nuovo”. Projectat per l’arquitecte de Requena Diego Martínez Ponce de Urrana, fou construït l’any 1660 per comunicar la recent construïda Basílica amb la Catedral. El segon, el més antic, es troba al carrer Barxilla i conecta la Catedral amb el Palau Arquebisbal.
Del pont del carrer Barxilla hi ha constància històrica ja en el segle XIV. Es va construir per assegurar un accés a la Catedral ràpid, còmode i segur del bisbe, que residia al Palau Arquebisbal. Aquell primer pont el va fer construir el bisbe Hugo de Fenollet a mitjans del segle XIV. Al segle XV s’hi va renovar completament, pel fet que el vell campanar tardoromànic que tenia la Catedral llavors va ser derruït en ser acabat el “campanar nou”, l’actual Micalet. Aquell pont construït en el segle XV va ser de nou completament renovat dos segles més tard, concretament l’any 1776, sent ja construït en un estil classicista imperant a l’època.
El pont està format per un arc rebaixat sobre el qual s’alça un conjunt arquitectònic rematat per un frontó triangular. Al centre s’alça una va adovellada a banda i banda, apareguent rematat per adorns en forma de gerros a la seua part superior.
La curiositat que presenta aquest pont és que, quan va ser restaurat l’any 2018, es va poder esbrinar que el seu autor es va inspirar en un disseny que va fer l’artista toscà Miquel Àngel per a la façana de la Basílica de Sant Llorenç de Florència, un projecte que mai no va arribar a realitzar-se i que actualment, cinc segles després, segueix sense estar acabat.
La cridanera façana de la basílica florentina actual, construïda l’any 1480, se’ns apareix plana i nua. Està feta de toscos maons de terracota que, a causa del pas del temps, es troben cada volta més desgastats i foradats. Aquesta façana inconclusa estava destinada a sostindre la dissenyada per Miquel Àngel.
El Papa Lleó X havia convocat en aquella època un concurs d’idees per a aquesta façana, concurs en què van participar importants artistes de l’època com ara Rafael, Giuliano i Antonio da Sangallo, Jacopo Sansovino i Baccio d´Agnolo. Finalment l’empresa va ser encomanada a Miquel Àngel l’any 1516, que va dedicar molt de temps al disseny d’una façana grandiosa que presentava una visió clàssica de columnes de marbre, pòrtics i estàtues, pròpia del gran geni renaixentista que era. D’aquesta façana es conserva actualment abundant documentació històrica, com ara dibuixos i una maqueta de fusta fets pel propi artista toscà.
Finalment, a causa del seu elevat cost de construcció, el mateix Papa va ordenar la seua paralització, una volta havia estat encetada. Miquel Àngel volia utilitzar per a ella el preat marbre de Carrara i no el procedent d’una pedrera local, cosa que disparava molt el seu cost, sent aquest el principal detonant que provocà la paralització del projecte per part de Lleó X. Sembla ser que la mort d’un obrer que va ser colpejat al cap per una peça de marbre, va acabar per condemnar-lo definitivament l’any 1520.
Doncs bé, si observem amb deteniment la part central superior de la façana dissenyada per Miquel Àngel, observarem la gran similitud existent amb el pont del carrer Barxilla, construït en un estil neoclàssic que s’inspirava en les mateixes fonts clàssiques que ho feia l’arquitectura renaixentista de Miquel Àngel.
Així doncs, aquella façana dissenyada per Miquel Àngel que mai va fer-se realitat a la Basílica de Florència, va tindre la seua rèplica parcial dos segles i mig després a València.
