El primer sanatori de València, fa ara dos-mil anys.

L’Almoina era una institució medieval de caràcter benèfic dependent de l’Església. Va ser fundada en el segle XIII. La seua funció principal era la de repartir almoina (d’ahi el seu nom) i menjar entre els més necessitats de la ciutat.

Situada davant de la Catedral i de la Basílica, el seu edifici va ser demolit, a l’igual que altres que es trobaven a la mateixa illa de cases, donant lloc a un ampli solar, el subsòl del qual va ser excavat des de l’any 1985 fins al 2005 pels arqueòlegs municipals. Allà es van trobar amb el cor de la Valentia romana, amb restes d’edificacions que es remunten als propis orígens de la ciutat.

El fòrum o plaça pública principal de la ciutat, l’hórreo o magatzem d’aliments, les termes o banys públics i la cúria o edifici on es reunien les autoritats municipals, entre altres, van ser alguns dels edificis que van ser excavats. Però també un nimfeu o font publica, situat just enfront de la porta de les termes… o al menys això es creia fins a fa poc de temps.

En la mitologia grega, Asklepios era el déu de la medicina i de les curacions. Fill d’Apol·lo i de Coronis, va ser absorvit pels romans i conegut llavors com Esculapi.

Estàtua d’Asklepios, al museu de Louvre.

El que els arqueòlegs van suposar inicialment que era un nimfeu, des de fa un temps s’ha identificat finalment com un temple dedicat a Asklepios o Esculapi, en què l’aigua era el seu factor més important i característic. Podeu veure quin seria el seu aspecte en el dibuix de capçalera d’aquest apunt.

El temple a Asklepios hauria tingut una funció de sanatori per als habitants de la ciutat, en el qual les curacions, unides al culte diví i amb l’atenció dels seus sacerdots, es realizarian a través de banys d’aigua.

Aquest temple, construït en els primers anys d’existència de la ciutat, posteriorment rehabilitat i ampliat en època imperial, es pot considerar com el primer sanatori (o hospital, assimilat a temps actuals) que ha tingut València. La seua antiguitat podem estimar-la en uns 2.100 anys.

La importància del culte al déu Asklepios era tal a l’imperi romà, que aquest temple va ser l’únic que va ser respectat a la ciutat quan Pompeyo la va arrasar l’any 75 a.C, arran de la guerra civil sertoriana.

En les excavacions inicials que es van fer a l’Almoina, només s’hi havia trobat una piscina al recinte, la qual cosa va portar a pensar, erròniament, als arqueòlegs, que es tractava d’un nimfeu o font publica, element ornamental molt comú a les ciutats romanes.

Però arran de descobrir-se un temps més tard una segona piscina, simètrica a la ja coneguda, i a més a més porticada, va fer-los canviar d’opinió. La nova interpretació de la funció de l’edifici es va veure recolzada per l’antiga aparició en aquest indret de dues làpides romanes dedicades a Asklepios, la qual cosa ens parla també de la rellevància que degué de tindre aquest edifici a la ciutat romana.

Localització del temple d’Asklepios en el museu arqueològic de l’Almoina.

Podem imaginar, doncs, com els habitants d’aquella Valentia romana acudirien a aquest temple a la recerca de sanació per a les seues malalties amb banys d’aigua, fent culte a Asklepios i sempre sota les indicacions dels seus sacerdots.

La ubicació del temple, al costat d’una de les entrades de la ciutat, la assembla a la disposició que existía també a la ciutat itàlica de Pompeya, la qual cosa podria no ser casual, donat els paral·lelismes que els arqueòlegs han descobert entre ambdues ciutats. Amb la particularitat, a més, que els seus respectius temples d’Asklepios van ser construïts en la mateixa època, al segle II a.C.

Encerclat en groc, podem veure la ubicació del temple d’Asklepios en la Valentia romana republicana.

No és tampoc gens casual la proximitat al temple de l’edifici de les termes, situat tot just creuant el cardus màxim, el carrer principal de la ciutat romana. Per als dos edificis, l’aigua era fonamental i la base de la seua existència. No és descartable pensar, doncs, en l’existència de alguna mena de relació especial entre ambdós recintes, més enllà de les seues respectives utilitats públiques.

Compartir aquesta publicació

Visites des de l'1 de febrer de 2022

Publicacions relacionades

Una làpida funerària romana molt “particular”.

La funció i el missatge d'una sorprenent làpida romana...

La curiosa làpida romana amb el seu text epigràfic esborrat.

Una condemna a la memòria aplicada a una poderosa dona romana...

Anatellon, un llibert de la Valentia romana agraït a la seua ama.

Les làpides romanes conservades a la Basílica, ens proporcionen una preuada informació de la Valentia romana...

Sertoria Màxima, una dona de l’aristocràcia de la Valentia romana.

Sertoria Maxima visqué a València fa quasi dos-mil anys. Voleu saber com hem sabut d'ella, i alguna cosa sobre la seua vida?...

La Porta Saguntina, una de les quatre portes de la muralla romana de València.

Era la porta per la qual entrava la Via Augusta a la ciutat...

Ha aparegut la muralla romana de Valentia, en les obres de la plaça de la Reina?

Hem pogut trobar la muralla romana republicana de València, construïda fa vint-i-dos segles?