Els altres dracs del Patriarca.

És estrany trobar a un valencià, sobretot si ha nascut o viu a la ciutat de València, que no conega o haja sentit parlar de l’antiga llegenda del Drac del Col.legi del Patriarca. La va immortalitzar l’escriptor Blasco Ibáñez en el seu conte “El dragón del Patriarca” que va publicar l’any 1901 en el diari “El Pueblo”, del què era fundador i director.

Aquell drac, que en realitat era un ferotge caimà que habitava en el riu Túria, tenia atemorits durant molts anys els habitants de la ciutat. Molts mossos jovens, fent valdre la seua ímpetu, havien intentat matar-ho sense èxit en nombroses ocasions. Fins i tot alguns d’ells havien mort en les seues gargamelles. Ni tan sols una processó que es va fer encapçalada pel propi bisbe de València va servir per a apaivagar aquella bèstia, que quasi acabà amb les vides dels processionaris, els quals hagueren d’arrencar a córrer a tota pressa per a on havien vingut per tal de salvar les seues vides.

El drac, atès que ja ningú no gosava d’enfrontar-se a ell, solia eixir del riu i amagar-se entre els camps i camins propers a la ciutat a la recerca de les seues víctimes, arribant fins i tot a posar-se al costat de les portes de la muralla, tot esperant algú que entrara o eixira de la ciutat. Algunes voltes, quan era localitzat en el riu des dels merlets de la muralla de la ciutat, els tiradors d’arc intentaven matar-ho amb les seues fletxes, però totes rebotaven en la seua dura pell sense fer-li la menor ferida.

Un bon dia, un reu que havia estat condemnat a morir a la forca a la ciutat es va oferir a matar el drac a canvi de ser-li commutada la seua pena capital. La ciutat sencera va clamar perquè el jutges li concedíren l’oportunitat que hi havia demanat. Tan sols va demanar que li deixaren uns dies a soles en una casa per preparar-se, durant els quals va arreplegar gots i ampolles de vidre, i també una important quantitat de llenya.

El dia assenyalat hi va arribar, i el reu va eixir de la ciutat a la recerca de l’animal. Anava cobert amb un mantell i un caputxó de llana, sense més arma que una llança. Quan la bèstia va eixir al seu encontre, disposat a acabar amb la seua vida, el reu es va traure ràpidament el mantell i la caputxa i tot el seu cos va començar a brillar amb una força inusitada, tal com si fora un foc humà. Resultava impossible mirar-ho directament, perquè el seu cos enlluernava els que el miraven ja que duia una armadura plena d’espills que havia confeccionat amb el vidre que primer havia arreplegat, i desprès havia fos amb foc de llenya. La bèstia, sorpresa i totalment enlluernada, en veure-ho només va poder obrir la boca per rugir de desesperació, moment que va aprofitar el reu per introduir-li la llança amb força per la boca i acabar amb ella.

Realitat o ficció? Només és un conte. Però cal dir que aquest caimà en què l’escriptor va inspirar-se per escriure la seua novel.la, sí va existir realment. L’animal fou un regal que va rebre l’any 1600 Juan de Ribera, Arquebisbe de València i Patriarca d’Antioquia, per part del Marquès de Monterrey, llavors Virrey del Peru. Anys més tard, quan el caimà va morir, no a causa de cap ferida de llança (com assenyalaba la novel.la de Blasco) sinó de causes naturals, el Patriarca va manar disecar-ho perquè fora col·locat penjat a la paret del vestíbul d’entrada a l’església del Seminari del Corpus Christi de València, com a símbol del silenci que deu guardar-se en el Col·legi, ja que aquests animals no tenen llengua.

El caimà del Patriarca.

Per tant, des de fa més de quatre segles, la figura del caimà presideix l’entrada a l’església del Patriarca, havent esdevingut una figura molt coneguda i apreciada pels valencians. Però potser el que molts no sàpiguen és que no és aquest l’únic “drac” que habita al Col·legi del Patriarca.

Jose Manuel Cortina Pérez fou un dels arquitectes més característics del moviment modernista valencià.

La València de principis de segle XX, com altres importants ciutats europees, va evolucionar cap a aquest estil arquitectònic, trencant així l’aspecte auster i minimalista que caracteritzava l’arquitectura d’aquella època, alhora que evolucionava cap a formes en què l’ornamentació, el recàrrec i l’ocupació abundant de formes corbes i asimètriques esdevingueren dominants. La ceràmica, el vidre i el ferro forjat van ser els elements principals que s’utilitzaven per a la decoració dels edificis.

Cortina va ser el màxim exponent del què s’ha donat a anomenar Medievalisme fantàstic. Fa un temps vaig publicar en aquesta web un article sobre aquest important arquitecte valencià, l’enllaç al qual podeu trobar a continuació:

Les seues creacions a la València que es trobava a cavall entre els segles XIX i XX, són abundants i ben conegudes per la utilització d’elements de diferents estils com ara el gòtic, el romànic, el bizantí o l’islàmic, en què utilitzava una fantasia i una imaginació desbordants. Una de les més conegudes és la “Casa dels dracs”, un habitatge situat a la cantonada dels carrers Sorni i Jorge Juan de València. Aquest edifici, construït l’any 1901, destaca per la seua abundant decoració de motius florals però també de dracs, d’ahi el seu nom.

Casa dels dracs, de Jose Manuel Cortina.

El drac precisament és l’element que podem trobar de manera més recurrent en moltes de les seues obres. Una d’elles no és un edifici, sinó una magnífica reixeria que es troba davant del número 4 del carrer de la Creu Nova. La seua utilitat és la de servir de tanca per tancar un espai que es troba a esquenes del Col.legi del Patriarca, propietat del Col.legi. Fou encarregada per la pròpia institució a l’arquitecte l’any 1914 per poder tancar i delimitar la seua propietat, creant-hi una mena de pati exterior.

La reixeria és un exponent del pensament creatiu de Cortina, en què no manquen els caps de drac emprats com a rematada de les puntes de la reixa. Podem dir d’ells, doncs, que són els “altres” dracs del Patriarca.

Ací podeu gaudir-ne d’algunes fotografies:

Reixeria del Col.legi del Patriarca. Detalls de caps de drac (fotografies pròpies).

Compartir aquesta publicació

Visites des de l'1 de febrer de 2022

Publicacions rel·lacionades

Una retolació de carrer feta manualment pels seus propis veïns

Una curiositat més de la retolació de carrers a València...

La plaça de bous de València, inspirada en un amfiteatre romà.

Quina relació pot tindre la plaça de bous de València amb un amfiteatre romà ubicat en una ciutat francesa?...

Els serens de València, els més antics del món.

El cos de serens de València fou el primer en crear-se arreu del món...

La “font islàmica” de la plaça de Nàpols i Sicília.

Un testimoni del passat islàmic de la ciutat...

Un vell testimoni de l’antic municipi independent de Benimaclet.

Una retolaciö esdevinguda testimoni viu d'un passat històric com a municipi independent...

Els testimonis encara vius de velles llambordes i d’antigues trapes del clavegueram de València.

Dos carrers del centre històric de València han conservat, miraculosament, l'antiga llamborda rogenca amb què lluïen fa cent anys tots els carrers de la ciutat...