La presència generalitzada de balcons al centre històric de València es remunta al segle XVIII. Fins aleshores les façanes de les cases solien presentar un aspecte molt auster, tret d’alguns casos que presentaven alguns balcons i rejerias volades, sempre en edificis nobles. Gràcies a una ordre del Consell de la ciutat emesa a mitjans del segle XIV, sabem que ja existien alguns balcons a la ciutat en aquella època, ben enrasats a la façana o lleugerament volats, què serien de fusta.
Els balcons de ferro forjat comencen a aparèixer a finals del segle XVI, encara que l’alt cost del ferro els feia exclusius de cases i palaus nobiliaris. Testimonis de l’època indiquen que el sól d’aquells bacons era de de taulells ceràmiques.
L’extensió generalitzada del balcó com a element habitual a les façanes dels edificis de València es produiex a partir de la segona meitat del segle XVIII, i s’estén sobretot durant el segle XIX i principis del XX, en què s’arriben a comptabilitzar fins a 30.000 de diferents formes i tipologies.
Les seues formes i estructures van anar canviant al llarg del temps en funció de modes, ordenances municipals i de la evolució dels materials. És possible, per tant, fer una datació aproximada d’un balcó observant-ne els seus materials i l’estructura.
Els primers balcons amb estructura de forja fan la seua aparició a València a finals del segle XVI, com he esmentat ades, concretament a l’any 1585, al Palau de la Generalitat Valenciana. Aquests balcons són, per tant, els més antics de la ciutat.
Fins a 1740 els balcons posseïen una estructura horitzontal de ferro molt espessa a la base, ja que la mesura estàndard dels taulells ceràmics que formaven el sotabalcó era de mig pam valencià de costat (de entre 11,5 i 13,5 cm.). Això els feia especialment pesats, per la qual cosa calia reforçar els seus voladissos amb mènsules, també forjades, amb volutes, que es col·locaven al llarg de la base del balcó.
A partir de l’any 1740 s’estandarditza una nova mesura per a els taulells ceràmics dels balcons, que passen de ser de mig palm de costat a ser-ne d’un palm (22,5 cm.). Això va alleugerir considerablement el pes dels balcons i la forma i quantitat de les mènsules que els sostenien.
Si passegem pel nucli històric de la ciutat “amb ulls curiosos“, i ens fixem en els balcons de ferro forjat d’algunes antigues esglésies i cases nobiliàries, podrem endevinar si són anteriors o posteriors a l’any 1740 només observant la mida dels taulells ceràmics dels seus sotabalcons.
A continuació podeu veure algunes fotografies de balcons anteriors a l’any 1740, què es comptarien entre els més antics de la ciutat, amb els seus característics taulellets ceràmics de mig pam valencià al sotabalcó:
I en les fotografies de a continuació podeu veure altres exemples de palaus i cases nobiliàries amb balcons construïts posteriorment a l’any 1740, fets amb taulells ceràmics d’un pam, d’acord a la nova normativa:
