En un apunt anterior havia parlat de l’existència de cinc làpides romanes incrustades en el sòcol petri de la façana principal de la Basílica dels Desemparats de València. Havien estat trobades pels obrers que treballaven en el seus fonaments allà pels anys 1651-1652.
Ací podeu trobar l’enllaç a aquell apunt:
Les làpides, datades en època romana imperial, dels segles immediatament posteriors al naixement de Crist, formaven part probablement del Fòrum de la ciutat.
Fent una ràpida ullada a aquestes làpides, possiblement ens cridarà l’atenció observar unes notables diferències de tonalitat, però també de color entre elles. Colors grisos i blavencs clars i foscos, però també de rosats.
A què es deuen aquestes diferències en els colors de la pedra que feien servir els romans per fer les seues làpides, però també les seues edificacions?
La raó no és altra més que la utilització de pedra extreta de diferents pedreres.
En general, podem dir que l’arquitectura de les ciutats romanes va estar supeditada a la disponibilitat de pedra local d’una certa qualitat per a la construcció, però també a l’existència d’un port, marítim o fluvial, que permetera l’arribada de materials importats, preferentment marbres per a la decoració arquitectònica.
Un altre factor també molt important era l’existència d’una tradició edilicia o constructiva anterior en la zona, que permetera comptar en les ciutats amb un grup d’artesans capaços de mamprendre els programes constructius i decoratius que la població i els seus dirigents desitjaven per a la seues ciutats. I en el cas de València tot açò no va ser diferent.
La urbanització i monumentalització de la primera Valentia, la de la fi del segle II a.C., va obligar a fer una primerenca explotació de materials locals aptes per a la construcció. La necessitat d’estalvi econòmic en el transport del material va provocar que Valentia s’abastira exclusivament de la pedra més propera a la ciutat, a l’igual que va succeir amb altres ciutats hispanes de llavors, com ara Tarraco o Empuries.
Aquesta pedra arribava de les pedreres de Rocafort i Godella, situades a pocs quilòmetres al nord de la ciutat, d’on es van extreure calcàries i toves poroses, similars a les emprades en la península itàlica. Per això, aquesta pedra era molt del gust dels picapedrers romans.
No obstant això, posteriorment ja en època imperial la procedència del material lapídeo es va diversificar. Així, en els edificis de caràcter públic es va emprar una pedra calcària dolomítica de tonalitats blavenques extreta de les pedreres del municipi de Saguntum, però també la procedent de les pedreres d’Alcublas, que també tenia tonalitats blavoses però més fosques. La calcària local de color beix de les pedreres de Godella-Rocafort també es continuava utilitzant.
En la decoració arquitectònica d’aquella Valentia dels primers segles desprès de Crist, entraren en escena també els marbres foranis, majoritàriament la calcària de color rosa extreta de les pedreres properes a Saetabis, concretament de les de la serra de Buixcarró.
La demanda de pedra de Buixcarró per part dels diferents tallers de l’àrea valenciana va ser important en època imperial, no només per les seues excel·lents qualitats per al polit, sinó també per la seua aparença marmòria i el seu preu, baix en relació al cost dels marbres procedents de les diferents pedreres situades arreu de la mediterrània.
Els estudis arqueologicos han confirmat que la pedra de Buixcarró va substituir als marbres foranis en la talla dels diferents elements arquitectònics, ornamentals i epigràfics que estaven destinats al Fòrum de la ciutat.
Tornant a les làpides incrustradas al sòcol de la Basílica, cal dir que les dues primeres podien provindre de les pedreres de Sagunt o de les Alcubles, en presentar una tonalitat blavosa fosca, que contrasta amb les de la resta de làpides.
La clara tonalitat rossenca de la tercera làpida, sembla indicar que prové de Buixcarró.
La quarta lapida, que fou danyada deliberadament en època romana (en un futur apunt explicaré el perquè d’aquest sorprenent fet), malgrat les tonalitats rossenques que poden observar-se a la part superior, el seu color gris clar original que s’aprecia a la seua part inferior, que no va ser tan danyada, indica una probable procedència de les pedreres de Godella-Rocafort, a l’igual que la cinquena làpida.
