La històrica plaça de Sant Gil, actualment coneguda com de Cisneros, és, sense dubte, u dels racons més atractius del centre històric de València.
Si passegem per ella, gaudint de la seua habitual tranquil·litat i observant amb deteniment els detalls de les façanes dels vells edificis i palaus nobiliaris que la formen, de segur ens cridarà l’atenció observar la presència, en un dels seus costats, d’un atzucac, és a dir, d’un estret carreró sense eixida.
Potser ens preguntarem a què obeeix l’existència d’aqueix carreró que naix a la plaça. La resposta està en què aquest va ser, fa molts anys, el carrer d’accés a u dels cementeris parroquials que tenia la ciutat, concretament el de la veïna parròquia de Sant Llorenç.
Aquell cementeri va desaparèixer en les primeres dècades del segle XIX, quan va entrar en vigor l’ordre que va dictar Carles III per a què es clausuraren tots els cementeris urbans (els fossars, que hi deien llavors). Van ser traslladats tots ells al Cementeri general situat extramurs, per òbvies raons higièniques.
A hores d’ara, l’antic fossar de Sant Llorenç es troba ocupat per una illa de cases confrontada a la parròquia, de manera que el carreró que ara hi podem veure, pel qual s’accedia al cementeri, ha quedat, òbviament, en desús.
Doncs bé, en aquell cementeri veí a l’actual plaça de Cisneros, va ocórrer un dels fets més estranys i que més impacte van tindre entre els ciutadans i la reialesa de la València del segle XV.
La sorprenent història va començar, paradoxalment, amb la mort d’un sastre i l’error d’un fosser (l’enterramorts).
Corria l’any 1447 quan un home de cognom Montroig, sastre de professió, va morir i va ser la seua voluntat de ser soterrat al cementeri parroquial de Sant Francesc, aleshores situat en la zona on es troba l’actual plaça de l’Ajuntament.
Però el fosser es va enganyar de cementeri i va interpretar que el sastre hauria de ser soterrat al cementeri de Sant Llorenç.
Quan el fosser el va portar allà i va començar a cavar la tomba del sastre, de sobte va eixir a la llum el cos d’una dona jove que portava ja alguns anys allà soterrada, però que, sorprenentment, es trobava incorrupte. “Vist del cap fins als peus quasi tot sancer e no podrit”, relatava el governador del Regne, Pere de Cabanyelles, a la reina Maria, esposa del rei Alfons el Magnànim, afegint-ne que “olent-lo non hix sinó bona odor”. Per això, en aquests casos se solia dir que el cos feia “olor a santedat”.
El cronista de la ciutat i del Regne, Gaspar Escolano, també recull el succés a les seues cròniques, explicant-lo així: “Cavando con el azadón, el día 19 de abril de 1447, descubrió el cuerpo de la honestísima Angelina Bertrán, fresco, hermoso, entero i flexible, esparcidos sus rubios cabellos, i fresca guirnalda de flores que tenía sobre la cabeza”.
Però, qui era aquella dona que tenia el cos incorrupte?
Escolano explica que Angelina, que durant la seua vida havia fet vot de castedat, va entrar a servir “en casa de cierto sugeto, i habiendo éste enviudado tentó todos los medios para ajar la pureza de Angelina”. Però Angelina va ser víctima d’una epidèmia de pesta que va assotar fortament València, i va morir el 14 de juliol de 1439 a l’edat de setze anys, sent soterrada al fossar de Sant Llorenç. Dotze anys més tard, el fosser del sastre hi posava al descobert de nou el seu cos.
Aquell succés va provocar gran impacte i commoció a la ciutat. Fins a tal punt que la mateixa reina Maria, esposa del rei Alfons el Magnànim, va ordenar que es constituira una junta de metges perquè analitzaren el cos. Entre ells es trobava Jaume Roig, que a banda de ser un dels grans escriptors del nostre Segle d’Or, era un metge de reconegut prestigi.
Escolano apunta sobre els metges que “unánimes i concordes, declararon era milagrosa la incorrupción”, encara que sembla que Jaume Roig, membre d’aquella junta més per obligació que per devoció, no va voler pronunciar-s’hi per escrit, potser per evitar entrar en polèmiques amb l’església.
Desprès d’aquest dictamen mèdic, ara calia decidir què fer amb el cos d’Angelina. Finalment es va decidir soterrar-la de nou, però ara en la sagristia de l’església de Sant Llorenç.
Passats quasi 100 anys d’aquells esdeveniments, concretament l’any 1543, es va decidir exhumar el cadàver per tornar-lo a analitzar. Segons Escolano, ara el cos es trobava “totalmente disuelto i mossen Domingo Sarmiento colocó los huesos entre las reliquias”. El rastre d’Angelina es va perdre a partir d’aquest moment per a sempre.
I fins ací la sorprenent història.
Possiblement, només unes dècades abans, aquell episodi hauria acabat amb la canonització de la jove. Però malgrat el clam popular i eclesiàstic d’aquell moment, que reclamava el culte i santedat d’Angelina, els nous aires que ja es respiraven a València i que anticipaven la fi de l’edat mitjana, deixaren el succés només com un fet extraordinari que va passar al record i que va anant esvaint-se poc a poc al llarg dels anys.
Hi adjunte a continuació un fragment del plànol del pare Tosca de 1704, on apareix acolorit en groc el cementeri de Sant Llorenç, on van ocórrer els fets, i a on hi he assenyalat amb un quadrat groc l’atzucac actual de la plaça de Cisneros que li servia d’accés (gentilesa de Remember Valencia).
Hi adjunte també una vista aèria actual, en què hi he assenyalat amb una fletxa la posició de l’esmentat atzucac, i hi he emmarcat en groc la zona que durant segles va ocupar el dit cementeri.
