Explicava el cronista musulmà Al-Udri en el segle XI que durant el mandat del primer governador de la taifa de Balansiya, d’Abd-al-Aziz, nét d’el famós cabdill musulmà Almansor, es van construir unes robustes i belles muralles per a la defensa de la ciutat.
A jutjar pels seus comentaris, aquella degué de ser una muralla paradigmàtica de l’arquitectura i l’enginyeria militar islàmica dins d’Al-Andalus, ja que la va descriure amb les següents paraules: “No es coneix a l’Àndalus ciutat de murs més perfectes i més bonics”.
Aquesta muralla es va construir entre els anys 1021 i 1061, periode en què va governar Abd-al-Aziz. Les torres defensives originals tenien una planta semicircular, però durante el següent segle van evolucionar a planta quadrada. Eren massisses fins al darrer pis, en què s’obria una estança voltada per facilitar la defensa. La distància entre elles era d’uns 26 metres, i l’amplada mitjana del mur era d’uns 2,25 mts.
La tècnica constructiva que van emprar aquells musulmans per fer els llargs llenços que formaven la muralla, no era altra més que la de la tàpia. Aquesta és una de les tècniques constructives més antigues del món. Se sap que s’emprava ja al Neolític, encara que les seues manifestacions més antigues es coneixen a la vall del riu Groc, a la Xina, datades en fa més de dos-mil anys.
Aquest tipus de construcció antiga podem trobar-lo també des de Mesopotàmia fins al nord d’Àfrica. A la Península ibèrica s’han trobat construccions de tàpia que daten dels segles II i III, encara que la seua utilització començà a generalitzar-se a partir del segle VIII amb l’ocupació i expansió de l’islam.
La paraula tàpia, terme també conegut com calaixera, encofrat o calaix, procedeix del substantiu tàpia, que és un mur massís construït piconant terra argilosa humida que es col·loca dins d’un motlle de fusta. La terra utilitzada sol procedir del mateix lloc on es construeix, la qual cosa la fa una tècnica de construcció molt barata ja que minimitza al màxim els costos d’adquisició i transport de materials.
Una vegada es col·loca la tàpia sobre el fonament, s’aboca el fang al seu interior en tongades d’un determinat gruix que després són premsades. Quan el mur està format, la calaixera es retira i es deixa assecar a l’aire lliure. La tècnica constructiva és de gran simplicitat, llevat del que té a veure amb el coneixement i tractament dels diferents materials que cal barrejar i de la composició i condicions d’humitat que han de permetre una perfecta compactació de la terra, la qual cosa és el veritable secret de què molts d’aquestes estructures hajen desafiat el pas dels segles.
Una part fonamental de la tàpia són les anomenades agulles, que són les barres horitzontals que travessen el mur i el sustenten. Poden estar fetes de fusta o de metall. Un cop abocats i piconats els materials, es desmunta l’estructura i es trauen les agulles de la nova paret que s’hi acaba de construïr, per tal de ser muntat de nou a continuació per continuar allargant la construcció del mur.
Altres elements importants de la tàpia són els costals, que s’acoblen amb les agulles i el sostenen verticalment. El seu cantell superior es lliga amb cordes que després es tiben a fi d’evitar que s’obri, així com els colzes, que són unes barres de fusta que encaixen dins del tàpia per evitar que es tanque l’encofrat, cosa que garanteix que es mantinga un gruix regular a totes les parts del mur.
El piconament de la terra, cosa que diferencia la tècnica de lal tàpia d’altres tècniques d’encofrat, es realitza amb un utensili anomenat pisó. El seu objectiu és piconar el material de manera que no quede cap minúscul espai a l’interior de la tàpia. El colpejament del pisó contra la barreja de materials, realitzat per un o dos tapiadors, genera un soroll descrit amb l’onomatopeia “tap”, d’on procedeix el vocable tàpia. Es fa de manera estàtica o de manera rítmica, generant una vibració. L’estat d’una perfecta compactació es reconegut pel tapiador degut a la seua experiència: quan el so canvia, sap que ja està ben compactat i pot deixar de colpejar.
A la muralla àrab de València, amb mil anys d’antiguitat, malgrat els pocs llenços que encara es conserven, encara podem trobar en algun d’ells vestigis de l’estructura de la tàpia que es va utilitzar per a la seua construcció. A la plaça del Tossal hi ha un museu arqueològic subterrani on es pot contemplar un tram de muralla islàmica erigida en el segle XII. Es tracta d’una torre fortificada que protegia una de les set portes amb què comptava aquella muralla, l’anomenada porta de Bab al-Hanax o Porta de la Culebra, que s’obria cap a l’oest. Davant de la muralla discorria el valladar, que servia alhora de fossat defensiu i de col·lector de la ciutat, i que estava alimentat per les aigües de la sèquia de Rovella.
Doncs bé, en aquesta torre i al llenç de muralla que s’hi trobava al seu costat encara són bén visibles els forats realitzats per les agulles que es van fer servir en el muntatge de la tàpia. Els seus característics forats disposats de manera regular al llarg del mur són clarament visibles, donant-nos una idea prou clara de les dimensions de la tàpia emprada per fer aquesta part de la muralla.
Una curiositat més de les moltes que ens reserva l’antiga muralla àrab de València.
Si teniu interès i curiositat en conèixer més coses d’aquella magnífica muralla que envoltava Balansiya des del segle XI, podeu llegir-les en aquests articles publicats anteriormente en aquesta web:
