Probablement els més joves no la coneguen, però la figura del serè va ser molt popular als nostres carrers durant dos-cents anys des de la seua aparició a finals del segle XVIII fins als anys 1980, en què van desaparèixer substituïts per la Policia Municipal, encara que algunes de les funcions dels uns i dels altres eren diferents.
Els serens van ser, en origen, uns vigilants que s’encarregaven d’obrir les portes de les cases per les nits. Per a això tenien en poder seu les claus de tots els portals corresponents al districte que estava sota el seu domini. En aquella època, les persones que arribaven a casa tard i sense claus els reclamaven picant les mans, i quan el serè ho sentia contestava amb un sonor: “Vaaa…!”. Altres els cridaven pel nom del seu ofici: “Serèeeee….!”, i tot seguit aquest responia de la mateixa manera amb un altre sonor: “Vaaa…!”. A canvi del servei, el serè podia rebre alguna propina de la persona que havia reclamat la seua presència.
És poc conegut el fet que l’origen dels serens se situa a la ciutat de València. Va ser Joaquim Fos, important industrial seder de la ciutat, qui havia estat elegit per al càrrec d’alcalde de barri l’any 1777, el que va crear el cos de serens a València aquell any. Aquell inicial cos de serens el van formar fonamentalment els treballadors que havien estat agraviats per la prohibició de la pirotècnia decretada per Carles III uns anys abans, concretament el 1771.
La comesa principal que es va assignar al cos de serens va ser la de la salvaguarda de l’ordre públic, el manteniment de la il·luminació dels fanals i l’auxili als veïns del barri, així com l’anunci, de viva veu, de les hores i de l’estat de l’oratge del moment.
La seua ronda pels carrers començava a les 11 de la nit i durava fins a les 5 de la matinada. L’origen popular del seu nom té a veure amb el fet que quan informaven de l’estat de l’oratge, com que la majoria de vegades aquest era bo donat el clima privilegiat que sempre ha tingut València, deien que estava “serè“.
Si durant alguna de les seues rondes eren atacats per algun mal.lant, els serens usaven uns xiulets o cridaven alguna hora equivocada com a senyal convenida per a què algun company anara ràpidament al seu auxili.
Els ajuntaments proveïen a cada serè d’un capot, un xuso (un pal amb una pua de ferro en un extrem, usat a manera de llança per atacar o defensar-se), un fanal, una canana, un barret, un cinturó amb una porra, un xiulet de bronze i una matraca per alertar en cas d’incendi. Si es cometia algun robatori o detectaven algun incendi, també hi havien d’actuar. Per això feien sonar el seu xiulet o la seua matraca per avisar el cos de bombers si es produïa un incendi, o la policia si es cometia un robatori. Al remat, la seua obligació principal era la de mantindre l’ordre i la tranquil·litat als carrers durant la nit.
Els serens es prenien tan conscienciosament la seua comesa que, al primer indici d’aldarull o soroll al carrer, feien sonar el seu xiulet enèrgicament, omplint la nit de continus xiulets. Per aquest motiu, al final molts van deixar de donar importància a aquests avisos i d’ahi ve la frase “prendre algú pel xiulet del serè”, que s’empra quan algú dóna poca o nul.la importància a alguna persona.
Els requisits principals per entrar a formar part del cos de serens eren: mesurar com a mínim cinc peus d’alçada (un metre i cinquanta-dos centímetres), tindre una edat de entre vint i quaranta anys, tenir una veu potent i clara, no tenir antecedents policials ni una altra feina que els impedira estar descansats durant la nit. Uniformats amb un capot llarg de color gris, barret de plat i armats amb un xuso, un fanal i un cinturó amb una porra, el serens van ser des de finals del segle XVIII un personatge habitual i conegut a les nits de la ciutat de València.
La seua funció s’acabaria implantant a tot arreu de la geografia espanyola i llatinoamericana, regularitzant-se professionalment la seua figura mitjançant un Reial Decret de 16 de setembre de 1834, en què es destacava la seua bona comesa per a “comoditat i seguretat dels seus habitants”.
El cos de serens va desaparèixer oficialment l’any 1986, després de més de dos-cents anys d’activitat des que varen ser creats per primera volta en el món per Joaquim Fos a València.
