La Catedral de València ha esdevingut un meravellós monument eclèctic que se’ns mostra a tots com un llibre obert que relata la història de la ciutat al llarg dels seus més de dos mil anys d’existència.
Visitant-la podem gaudir de les seues restes romanes i musulmanes trobades en els seus fonaments, durant la darrera ampliació que es va fer al museu catedralici, molt anteriors a l’alçament de la pròpia catedral cristiana.
Però en ella també podem gaudir dels principals estils arquitectònics sorgits a Europa i al Regne de València durant el cristianisme, com ara el romànic, el gòtic, el renaixentista, el neoclassicista o el barroc. Potser ens trobem davant d’un cas únic entre totes les grans catedrals d’occident.
Però la Catedral de València ens reserva una altra sorpresa que la fa absolutament única. Perquè les seues pintures de l’absis de la Capella major constitueixen la primera representació artística del Renaixement existent a la Península, de les quals ja he parlat en alguns apunts anteriors: dotze angeles músics ricament vestits, amb unes ales esteses i exuberants, tocant diversos instruments musicals a la Mare de Déu, la representació de la qual es trobava a la clau de la volta gòtica.
Aquesta particular història, la dels àngels músics, comença l’any 1472, quan el Cardenal Roderic de Borja, arquebisbe de València i futur Papa Alexandre VI, resident a Roma, va ser enviat com a llegat del Papa Sixt IV als regnes peninsulars per obtindre la seua col·laboració en la croada contra el turc, i per resoldre els defectes de forma que hi havia al matrimoni de Ferran d’Aragó i Isabel de Castella, els Reis Catòlics.
En el seguici que acompanyava Roderic es trobaven dos dels més reconeguts pintors italians d’aquella època: Paolo di San Leocadio i Francesco Pagano. I no era per casualitat…
El 28 de juliol de 1472, el cardenal, el cabildo i els esmentats pintors van estipular un contracte per valor de 3.000 ducats per a fer la decoració de la Capella major de la Catedral, què uns anys abans havia patit un incendi produït durant una representació de l’Esperit Sant en Pentecosta. Aquest incendi l’havia destruïda quasi per complet.
La Capella necessitava, doncs, lluir de nou amb unes pintures que estigueren a l’altura de la importància que tenia llavors la ciutat de València arreu d’Europa.
Aquell contracte especificava, entre altres coses, com havia de ser la tècnica d’execució, les condicions i els materials a emprar. Roderic de Borja era un enamorat del nou art renaixentista que s’havia desenvolupat a Itàlia des de finals del segle XIV. Pagano i Sant Leocadio eren la seua aposta personal per implementar el nou art i les noves tècniques pictòriques que s’estaven desenrollant a Itàlia. Ell va ser qui va imposar la contractació d’aquests pintors al Cabildo.
Les pintures van tardar quasi vuit anys en finalitzar-se, degut en part als nombrosos plets i problemes sorgits de diferent índole durant la la seua realització.
Quan aquestes pintures van estar finalitzades, València i la seua Catedral van poder presumir de tindre la primera manifestació artística del Renaixement a la Península ibèrica, sense cap dubte una de les millors conservades que es van fer fora de la Península itàlica.
En la capçalera d’aquest apunt podeu veure la pintura sencera de tota la volta. I a continuació algunes de les figures individuals d’aquests àngels músics de Pagano i Sant Leocadio:
