La curiosa làpida romana amb el seu text epigràfic esborrat.

En diversos apunts que vaig publicar anteriorment, havia parlat de les làpides romanes que podem trobar incrustades al sòcol de la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats. Làpides amb textos epigràfics de diverses temàtiques, que van ser trobades mentre es construïen els fonaments de la Basílica al segle XVII, i que probablement es trobarien al fòrum de la ciutat romana, que es localitzava tot just on ara es troba el temple.

Ací podeu trobar els enllaços a aquests apunts:

D’entre totes les làpìdes, una d’elles crida poderosament l’atenció, fonamentalment per dos motius: el primer perquè la superfície del camp epigràfic es troba ostensiblement enfonsada respecte a la vora de la làpida, molt més del que podem observar a les altres làpides. Es desconeix el motiu d’aquesta peculiaritat, encara que alguns estudiosos han suggerit que potser estem davant d’una làpida que hauria estat reutilitzada d’alguna anterior, la superfície epigràfica de la qual hauria hagut de ser rebaixada per poder escriure el nou text. Però açò només és una mera suposició.

El segon d’aquests motius és el fet que el seu text gravat a la pedra apareix en bona part picat, sobretot les seues sis primeres línies, amb l’aparent intenció de ser esborrat o censurat.

Làpides romanes al sòcol de la Basílica. Enquadrada en roig, la làpida referida en aquest apunt (fotografia pròpia)
Làpida romana referida en aquest apunt (fotografia pròpia).

Però, de què parla el text d’aquesta làpida?

El text diu el següent:

IULIAE

MAMMAE

AE AUG (ustae) MA-

TRI AUG(USTI) ET

CASTRORUM

ET SENATUS

VALENTINI

VETERANI

ET VETERES

La traducció del qual seria la següent:

“A Julia Mammea Augusta,

Mare d’August,

de l’Exèrcit i del Senat,

els Valentins veterans

i els antics”

Llegint el text, sabem que la làpida va ser erigida en honor de Julia Mammea Augusta. Julia Avita era en realitat el seu nom. El sobrenom de “Mammea” li va vindre perquè tenia una malformació de naixement que li va fer tindre tres pits.

Aquesta dona va nàixer l’any 180 d.C a la ciutat siriana de Homs. Era filla de Julia Mesa, una poderosa llevadora romana d’origen sirià, i del noble Julio Avito. Fou neboda de l’emperadriu Julia Domna i de l’emperador Septimo Severo. Fou també mare de l’emperador Alexandre Sever. Va pertànyer, per tant, a la dinastia Severa d’emperadors que van governar Roma durant més de quaranta anys, entre finals del segle II i principis del segle III.

Bust de Julia Mammea
Julia Mammea, en una moneda romana.

Va participar directament a les intrigues palatines que van acabar amb la mort del seu nebot i emperador Heliogábalo a mans de la Guàrdia Petroriana. Això va fer que el seu fill, Marc Julio Gesio Basiano Alexiano (Marcus Julius Gessius Bassianus Alexianus), fill del seu matrimoni amb el magistrat sirià Marc Julio Gesio Marciano, fos nomenat nou emperador de Roma l’any 222 d.C. amb el nom d’Alexandre Sever. Com Alexandre tenia en aquells moments tan sols 13 anys, Julia Mammea, juntament amb la seua iaia Julia Mesa, van haver de governar l’imperi com a regents fins que Alexandre arribés a la majoria d’edat.

Julia Mammea tenia una bona reputació, la de ser una governant virtuosa, modesta, prudent i lleial a la seua dinastia, i molt dedicada a l’educació del seu fill.

Quan Alexandre va assolir la majoria d’edat requerida per a ser proclamat emperador, va nomenar la seua mare “Consorte de l’imperi” (Consors imperii), una qualificació que li donava poders especials de comandament, cosa que ja havia fet anteriorment un altre emperador, Marc Aureli Antonino. Però Julia Mammea esdevingué la primera dona que ostentava aquests poders.

Bust d’Alexandre Sever.

Aquest nomenament no va ser ben acollit entre alguns sectors de l’exèrcit i alguns dels grups més tradicionalistes, ja que hi van veure en ella una persona que influïa excessivament en les decisions que prenia el seu fill. Va ser nomenada també “Mater Castrorum” (Mares dels exèrcits) i “Mater Senatus” (Mare del Senat), tal com assenyala el text d’aquesta làpida.

Julia acompanyava el seu fill fins i tot a les campanyes militars. En aquesta època van començar a produir-se nombrosos atacs per part de diferents tribus bàrbares per la frontera nord de l’imperi. Aquests atacs no feien altra cosa més que afeblir-ho.

L’any 234 d.C els germanics van començar a atacar la frontera, lloc al qual es van desplaçar l’emperador i sa mare. L’emperador va intentar comprar amb or romà la pau amb les tribus germàniques, fet que no va agradar gens ni mica a l’exèrcit, ja que els negava la possibilitat d’obtindre victòries militars i, amb elles, els corresponents botins de guerra. A banda d’això, els militars estaven molt descontents també per les retallades en la despesa militar que havia decidit fer l’emperador, a qui acusaven de “pacifista” i tiraven en cara la seua afició pels esports, alhora que acusaven també a sa mare de la seua afició pel luxe.

Tots aquests fets van provocar un motí entre les tropes, motí que va ser encapçalat per un oficial anomenat Maximí, un antic pastor que arribà a general romà gràcies als Severs. El motí acabà amb l’assassinat de l’emperador i de Julia Mammea a la seua tenda imperial, essent Maximí erigit tot seguit nou emperador de Roma. Aquest fet va posar fi a la Dinastia Severa.

Herodià, un funcionari romà que va escriure la “Història de l’Imperi Romà després de Marc Aureli“, referida als anys compresos entre el 180 i el 238 d.C., va culpar Julia Mammea de l’enorme descrèdit en què va caure l’emperador com a conseqüència d’haver-se deixat portar per “la cobdícia i cicateria de la seua mare”.

La làpida dedicada a Julia Mammea que podem veure a la façana de la Basílica, probablement li va ser erigida durant el període en què va exercir de regent del seu fill Alexandre, futur emperador. Les cròniques històriques la presentaven com una persona que va dirigir el govern de l’imperi amb responsabilitat, prudència i encert durant aquest període. El text de la làpida, però, presenta signes clars d’haver estat danyat a posta, tal com havia comentat ades, com si aquestes lloances que li van ser dedicades volgueren haver estat esborrades o censurades posteriorment.

Sembla ser que va ser així, la qual cosa probablement va ser provocada per l’enorme descrèdit en què va caure davant àmplies capes de la societat i de l’exèrcit, en el període de temps en què va governar l’imperi amb el seu fill, causa final de l’assassinat de tots dos a mans del seu propi exèrcit.

Amb aquest esborrat de la seua làpida estaríem davant d’un clar exemple d’un procés conegut com a “Damnatio memoriae”, que podríem traduir com a “Condemna de la memòria”, fenomen que consistia en la destrucció de representacions i dedicatòries de persones caigudes en desgràcia, per tal d’intentar esborrar les proves del seu pas pel món, negant-los la perpetuació de la memòria.

Guillermo Fatás i Gonzalo Borrás, autors del “Diccionario de términos de arte y elementos de arqueología, heráldica y numismática”, descriuen el concepte de la manera següent: “Damnatio memoriae: nom llatí amb què es coneix una decisió presa pel poder polític o religiós a l’Antiguitat, romana o no, per la qual es condemnava a l’oblit oficial i a l’execració algun personatge, el seu nom, les seues efígies, etc., havent de ser desfigurats o destruïts tots aquells objectes que els reproduïren”.

Aquest tracte era la conseqüència directa del seu estatus com a enemic de l’Estat, ja fos un emperador caigut en desgràcia, un traïdor o un conjurador. Un cop es decretava aquest estatus per part del Senat, es procedia a l’eliminació de la seua persona a tot arreu i de totes les maneres possibles: se’ls titllava a l’epigrafia, es tiraven o reutilitzaven les seues estàtues, se’ls esborrava la cara de les pintures i fins i tot es prohibia anomenar-los, encara que l’efectivitat real de totes aquestes mesures censuratòries era molt discutible, ja que resulta impossible eliminar completament les proves de l’existència d’una persona molt rellevant i coneguda en el seu temps, sobretot si es tractava d’un emperador.

Aquest cas de Damnatio memoriae que afecta l’emperador Alexandre Sever, no és únic a València. A l’antiga Hispània hi ha censades 10 inscripcions fetes a aquest emperador, de les quals en quatre s’hi observa el mateix fenomen de condemna de memòria.

Maximí, el proclamat emperador després de l’assassinat d’Alexandre i de Julia, va proclamar la seua “condemna de la memòria”, encara que després de la seua mort, també assassinat, el Senat va restablir la memòria d’Alexandre a qui veneraven per haver volgut tornar a les tradicions romanes i pel seu govern moderat que va portar grans beneficis a Roma en temps difícils. Per aquesta raó, és possible que les damnatio memoriae realitzades a les epigrafies d’Alexandre i de Julia Mammea, provinguen de l’època en què Maximí va governar Roma, entre els anys 235 i 238 d.C.

Compartir aquesta publicació

Visites des de l'1 de febrer de 2022

Publicacions relacionades

Una làpida funerària romana molt “particular”.

La funció i el missatge d'una sorprenent làpida romana...

Anatellon, un llibert de la Valentia romana agraït a la seua ama.

Les làpides romanes conservades a la Basílica, ens proporcionen una preuada informació de la Valentia romana...

Sertoria Màxima, una dona de l’aristocràcia de la Valentia romana.

Sertoria Maxima visqué a València fa quasi dos-mil anys. Voleu saber com hem sabut d'ella, i alguna cosa sobre la seua vida?...

La Porta Saguntina, una de les quatre portes de la muralla romana de València.

Era la porta per la qual entrava la Via Augusta a la ciutat...

Ha aparegut la muralla romana de Valentia, en les obres de la plaça de la Reina?

Hem pogut trobar la muralla romana republicana de València, construïda fa vint-i-dos segles?

Una làpida romana que ens parla del primer sanatori que es va obrir a València.

La làpida romana que ens parla del primer hospital que tingué la Valentia romana fa més de dos-mil anys...