LA DESAPARICIÓ DE L’HISTÒRIC PALAU ON ES VA ALLOTJAR JOSE NAPOLEON A VALÈNCIA.

3
2250

Si passegem pel carrer Carnissers de València, des de Guillem de Castro cap al Mercat Central, després de passar per davant de la magnífica façana neoclàssica del Col.legi dels Escolapis, arribarem a un insòlit gran espai buit impropi de ser trobat en ple centre de Ciutat Vella.

Aquest gran espai buit està ocupat per un jardí construït en una plaça que abans no hi existia, la de Joan de Vila-Rasa.
Potser el que molta gent desconeix és que aquest espai ara enjardinat, estava ocupat des del segle XVIII per un magnífic palau que era el més gran que tenia la ciutat de València: el Palau de Parcent.

Cal remuntar-se al segle XVII per poder contar la seua història sencera. La família Cernecio, hereva de la casa comtal italiana de Parcent, procedia dels voltants de la ciutat de Milà i es va establir a València a finals d’aquell segle. La seua principal dedicació era la de muntar fàbriques de seda, la qual cosa, en una ciutat com València amb una activitat tèxtil frenètica (amb milers de xicotets tallers treballant-hi), va fer que arribaren a ser una de les families més riques de la ciutat en u dels moments de màxim esplendor de la indústria sedera.

Els Cernecio van construir la seua casa nobiliària en estil neoclàssic en l’epicentre de l’activitat sedera de la ciutat, al barri de Velluters. Era l’època de Carles III. Al llarg de la seua història el seu palau va allotjar a diversos personatges de la reialesa europea, com ara a Jose Bonaparte, rei d’Espanya i germà de Napoleó, qui hi va estat allotjat durant 15 dies. Era tal la seua grandària que disposava de dues entrades i de dos claustres.

A partir de l’any 1897 va ser seu de Lo Rat Penat.

Una descripció de la magnificència d’aquell palau podem trobar-la en un “Boletín de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando″ de l’any 1959, que diu d’ell: “En la época de Carlos III debió reformarse la primitiva fachada del palacio, transformándolo en un inmueble digno de albergar a príncipes. Es un palacio digno de reyes, con grandes salas, sobrias de decorado, y techos elevadísimos y de magníficas proporciones. Puertas de servicio espaciosas para carrozas y coches, cuadras, guadarnés. Hermoso patio central, con atrio circundante y otro contiguo que fué en aquellos tiempos jardín y picadero. Lo que da idea de la opulenta morada.

A continuació hi podeu veure un parell de fotografies, una de la seua façana i una altra d’un dels seues dos claustres:

 

La ruïna en la que va caure la família Parcent, com a conseqüència de la crisi de la seda esdevinguda en el segle XIX, va fer que el palau no es mantinguera com tocava i fora poc a poc deteriorant-se.

L’esmentat butlletí ens descriu també com era la seua situació aquell any: “Harto diferente es ahora su lamentable estado. Allí se aloja una sociedad de baile, una fábrica de abanicos, un almacén de botellas, y, para colmo del sarcasmo, en el arco que da acceso a la escalera de honor, que conserva en su techo aún las armas cuarteladas de Castilla y León con Francia, el blasón inmarcesible de los La Cerda-Medinaceli, hay un letrero que anuncia: “Cédulas personales.

El seu darrer inquilí va ser l’Organitzación Nacional de Ciegos Españoles (ONCE).

L’any 1965, sent batlle de la ciutat Adolfo Rincón de Arellano, es va prendre la incomprensible i lamentable decisió de derruir-lo.

Amb el seu enderrocament es perdia un dels edificis més emblemàtics del patrimoni històric i arquitectònic de la ciutat.
L’arquitecte municipal Emilio Rieta es va ocupar de salvar la seua portada principal, que a hores serveix d’entrada a l’esmentat jardí que ocupa l’espai d’aquell magnífic palau ja desaparegut.

Ací podeu veure una fotografia d’aquesta portada:

3 COMENTARIS

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here