Si passegem pel carrer de l’Almirall Cadarso, en arribar a l’encreuament amb el carrer de Borriana trobarem l’edifici de l’Institut de Sant Vicent Ferrer, u dels instituts de referència del barri de l’Eixample.
Una primera ullada a l’arquitectura d’aquest edifici certament no ens alçarà passions. Envoltat de bells edificis modernistes, característics de l’època en què es va anar construint aquest barri, la seua arquitectura funcional i impersonal se’ns apareix completament descontextualitzada dels edificis veïns.
Però potser el que molts probablement no sabran es que aquest edifici, construït en la fatídica dècada dels 1960 (per la quantitat de patrimoni arquitectònic que s’hi va perdre), es va alçar sobre les ruïnes de l’Institut-Asil de Sant Joaquim, un bell edifici historicista que va ser projectat l’any 1918, ni mes ni menys que per Demetrio Ribes, l’arquitecte que va construir l’Estació del Nord, tot un referent del Modernisme a València.
L’estil arquitectònic d’aquell edifici s’enquadrava dins el neogòtic. Presentava una façana de maó i pedra artificial, i sobre la seua portada destacava un escut heràldic amb lleons sostenidors i una imatge corpòria de Sant Joaquim.
Al voltant d’alguns dels vans principals de l’exterior es desenvolupaven decoracions policromes esgrafiades, destacant les llindes de les finestres, especialment de les que s’obrien a les torres que hi havia als extrems del cos central, cobert de terrassa.
Pel que fa a la planta, tenia una distribució simètrica al voltant de dos patis interiors que envoltaven l’església de l’institut, situada al centre.
La “Fundació Institut-Asil de Sant Joaquim” havia sigut creada l’any 1925 com una institució benèfica privada destinada a educar a les joves òrfenes procedents de famílies amb bons recursos. En 1935 va passar a dependre del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts per esdevenir l’Institut públic de Segon ensenyament “Blasco Ibáñez”. Però després de l’esclat de la Guerra civil, el projecte quedà truncat.
Després de finalitzar la guerra, l’institut va ser rebatejat amb el nom de Sant Vicent Ferrer, en el qual es van impartir classes fins a la dècada de 1960, en què es va considerar que l’edifici no era funcional per a albergar un institut d’Educació Secundària “modern”. Degut a això, es va prendre la nefasta decisió d’enderrocar-lo i substituir-lo per un edifici de nova planta “modern i funcional”, adaptat als “nous” temps.
El 1966 va començar el seu enderroc, i les classes del curs 1967-1968 es van poder ja encetar amb un “nou” institut que havia canviat de pell i d’esquelet, en el qual es van matricular 1.862 alumnes.
D’aquell magnífic edifici de Demetrio Ribes tan sols es van salvar les artístiques reixes neogòtiques, que es van traslladar al Monestir de Sant Miquel dels Reis, i unes palmeres del seu jardí, que ara podem veure en els jardins del Palleter, tot just al costat de les Torres de Quart. La resta és ja tan sols records.
Hi adjunte una fotografia de la façana neogòtica d’aquell bell Institut-Asil de Sant Joaquim que donava al carrer de l’Almirall Cadarso. I desprès una altra fotografia de la façana actual del Sant Vicent Ferrer presa aproximadament des del mateix indret de l’anterior. La seua comparació parla per si mateixa…: