LA EXTRAORDINÀRIA AURORA BOREAL SOBRE VALÈNCIA DE MARÇ DE 1764.

0
1994

Era un 5 de març de l’any 1764. Despús-ahir va fer tot just 256 anys. Els ciutadans de València que passejaven pels seus carrers van haver d’alçar sorpresos els seus caps cap al cel per a gaudir bocabadats (potser uns altres es van atemorir) d’un cridaner espectacle natural que, probablement, mai s’habria vist abans al cel del Cap i casal.

El fenomen “celestial”, que segons alguns testimonis escrits de l’època va començar a albirar-se sobre les 7 del vespre, començà a manifestar-se en el cel en forma d’una gegantina corda d’arc de color blanquinós, que hores desprès va començar a desprendre com “raigs” de llum. Poc a poc va anar esvaint-se fins que sobre l’una de la matinada va desaparèixer per complet.

D’aquell extraordinari fet ens ha arribat als nostres dies un testimoni tan excepcional com el mateix fenomen. Es tracta del relat del prevere en Manuel Rosell fet al seu llibre “Aurora Boreal observada en Valencia en la noche del día cinco de marzo de este presente año 1764”, qui a més de deixar-nos una detallada descripció per escrit, va deixar també diversos dibuixos que corresponen a l’evolució visual que tingué el fenomen al llarg de les successives hores d’aquella nit del 5 de març.

El seu relat, llarg i descriptiu, comença de la següent manera: “A poco mas de las ocho y media, en la noche del dia 5 de Marzo obʃervè que eʃtando el Cielo ʃereno y eʃtrellado, ʃin queʃe viera nube alguna por todo el horizante, y pueʃtos debaxo de èl la Luna y el Sol, y acabado ʃu crepuʃculo, ʃoplando el viento norte no muy fuerte ni con aquella frialdad que correʃpondia à la eʃtacion, y al eʃtar nevadas todas las ʃierras del contorno de Valencia de pocos dias antes, en eʃta diʃpoʃicion de Cielo, y tiempo, digo que observè una parte del emisferio boreal iluminada de una luz blanquecina, que en ʃus extremos amarilleaba à la tierra era tan deʃmayada, que ʃolo baʃtante para diʃtinguir el horizonte, y las partes mas corpulentas de los edificios, que eʃtaban apartados de la viʃta”.

Manuel Rosell continua el seu relat descrivint allò que va observar hora a hora, assenyalant que “A los tres quartos para la 10 ʃe oʃbervò que repentinamente atenuando un poco u luz, arrojo rayos deʃde el horizonte àzia el zenith, en la parte que correʃpondia à el norte. Estos rayos era de luz, ʃemejantes à los que ʃuelen ʃalir algunas veces pro las rendijas de alguna nube opaca que e pone delante del Solò; ò ʃe vèn salir del horizonte, deʃpues de haverʃe puerto el Sol; yʃubian otro tanto, ò mas que la altura vertical del ʃegmento, haʃta que e perdían por ʃu languidez, y à eʃta hora ʃe hallaban mas aumentadas y elevadas las nubes“. El prevere va acabar el seu relat assenyalant que “A las 12 ya avia deʃcaecido mucho la luz del meteoro; pues ʃolo e advertia un albor caʃi cubierto de nubes como ʃe vè en la figura 5 haʃta que à la 1 ya diʃspado todo el reʃplandor, ʃolo ocupaban las nubes toda la area del ʃegmento. ʃeto es lo que obʃervè.

Ací podeu veure els dibuixos del fenomen que en va deixar el prevere al seu llibre:

L’aurora boreal de 1764 observada sobre València, segons dibuixos de Manuel Rosell.

Fa unes setmanes vaig publicar un apunt en què parlava d’una altra aurora boreal que havia estat observada des de la ciutat en temps molt més recents, concretament el 25 de gener de 1938, en plena Guerra civil espanyola. Una altra ja molt més recent es va poder observar el novembre de 2004, la qual per primera volta va poder ser fotografiada des de la localitat d’Aras de los Olmos, a la Serrania de València.

Així doncs, encara que puga parèixer impossible, podem veure com en els nostres cels és possible observar, encara que de manera molt esporàdica, un fenomen tan curiós i propi de latituds situades molt més al nord com és una aurora boreal.

Subscriu

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here