Si caminem pel carrer Pérez Bayer de València, en passar per la vorera que hi ha just enfront de la porta d’uns grans magatzems, hi trobarem una xicoteta plaça, la dels Xiquets de Sant Vicent. Allà trobarem una estàtua de disseny modern sobre una peanya que té una placa. L’estàtua és la de Sant Vicent Ferrer, i la placa fa al·lusió a la fundació l’any 1410 per part d’aquest sant d’un col·legi per a xiquets orfes.
Ací podeu veure-les:
En l’apunt anterior havia explicat que, precisament aquell mateix any de 1410, s’havia obert a València el primer hospital psiquiàtric del món. Però no en van ser les úniques, ja que altres institucions benèfiques de caràcter social s’obriren també a la València d’aquells anys.
La pregunta que ens podrem fer és la de si tota aquesta activitat benèfica va esdevenir per atzar o per pura casualitat. La resposta és que de cap manera va ser així.
València i el seu regne, a diferència de la resta dels altres territoris de la Corona d’Aragó, va superar prou bé la gran crisi econòmica i social del segle XIV, aconseguint durant el segle següent, el seu segle d’Or, una esplendor econòmica, artística i cultural de primera magnitud. El Cap i casal es va convertir durant aquell segle en la ciutat més gran i pròspera de la Península Ibèrica.
El Renaixement sorgit a Itàlia va entrar a la Península precisament a través de València. El Cap i casal va esdevenir aleshores un arquetip de ciutat europea, una gran urbs mercantil i florent en tots els aspectes de la vida social, i entre ells els de l’assistència als més necessitats de la societat. En aquest context social és en el que va sorgir el Col·legi de Xiquets Orfes de Sant Vicent Ferrer. La seua primera seu va estar ubicada prop de l’actual Plaça de Sant Agustí.
L’any 1624 Felip IV va donar a la institució l’edifici de l’antic Col·legi dels Fills dels Moriscos, situat entre els actuals carrers de Colom, Roger de Llúria i Pérez Bayer. Es deia que aquell edifici era propietat de l’antic emperador Carlos I, per la qual cosa a partir de llavors el Col·legi s’hi va afegir l’adjectiu d'”Imperial” a la seua denominació oficial.
Els registres d’entrada dels orfes que arribaven al Col.legi es realitzaven per nom i cognoms. A més es feia constar el nom dels pares, la data de naixement, de baptisme i la data de la seua acollida.
La educació que s’hi donava consistia bàsicament en ensenyar-los a llegir i a escriure, i en l’ensenyament d’un ofici quan eren més majors, en funció de les seues aptituds, sempre sota l’òptica d’una moral cristiana. L’ensenyament de llegir i escriure a les xiquetes no va començar fins al segle XVIII, data molt primerenca si tenim en compte que la resta de les institucions públiques no van començar a fer-ho fins ben entrat el segle XIX.
Fins pràcticament el segle XIX els únics ingressos que tenia el Col·legi eren les almoines. La petició d’almoines la realitzaven els propis orfes en esglésies, mercats, botigues, cases particulars, etc…, i estaven sempre supervisades per un responsable del propi Col·legi per evitar abusos i enganys. Als almoiners se’ls expedia un certificat on es feia constar la seua condició d’alumne, l’autorització per demanar almoina i el lloc concret on tenien que demanar-la.
L’edat límit en què podien romandre els orfes a la institució era els vint anys. A partir d’aquesta edat, els joves havien d’abandonar el Col·legi i guanyar-se la vida pel seu compte.
Aquest històric edifici, tan carregat de valor sentimental per a la ciutat, va ser malauradament enderrocat a finals dels anys 1960 degut al seu precari estat de conservació. En el seu solar va ser edificat un edifici de El Corte Inglés.
Just enfront de la entrada d’aquests grans magatzens es situa l’esmentada estàtua de Sant Vicent que recorda que allà va estar ubicada la que actualment és la institució benèfic-educativa en actiu de més antiguitat del món. Actualment s’hi troba ubicada a la localitat de Sant Antoni de Benagéber, comptant ja amb 610 anys d’antiguetat.
Hi adjunte a continuació una fotografia antiga de l’antic Col·legi derruït, que es trobava entre els carrers de Roger de Llúria i Perez Bayer, i una altra actual comparativa:
