València té una de les obres del gòtic més impressionants de la península. Sense cap dubte.
Tan desconeguda per al gran públic com admirada per estudiosos, historiadors i arquitectes, aquesta meravella del gòtic roman aliena al coneixement de molts ciutadans, tant valencians com visitants de la ciutat, per trobar-se en un recinte d’accés molt restringit, cosa que pot resultar sorprenent en ple segle XXI.
Estic parlant de la Capella dels Reis del Convent de Sant Domènech, recinte històric que ocupa l’exèrcit espanyol des que el monument fora desamortitzat en el segle XIX.
El disseny de la seua arquitectura pot deixar fàcilment sense respiració, literalment bocabadat a tot aquell que entre en ell desprevingut de la joia que van a contemplar el seus ulls. Una obra que, per la seua perfecció, originalitat i innovació, quan va ser construïda, només podia estar a l’abast del que va ser el gran mestre del gòtic durant el Segle d’Or valencià: Francesc Baldomar.
És tal la seua perfecció, que des que va ser construïda, ara fa quasi sis segles, ningú a gosat fer cap transformació en la seua obra, cosa inèdita a València i possiblement a la resta d’Espanya.
Com estic comentant, com a conjunt arquitectònic no ha sofert cap repristinació, es conserva exactament tal com va ser concebuda. Sortosament, en ella no han fet efecte ni el temps, ni les guerres, ni les revolucions, ni les desamortitzacions. “Toda ella respira antigüedad y grandeza” va dir d’ella Francisco Diago en 1599. El cronista Sala indicà, l’any 1608, que per veure-la “a propósito vienen maestros muy afamados”. I el pintor i escriptor il.lustrat Antoni Ponz, en el segle XVIII va dir d’ella: “Es toda de piedra picada, y aunque gótica, es la cosa mas grandiosa y bien construida de todo este recinto”.
El segle XV, època en què va ser construïda, és un temps en què l’arquitectura valenciana arribà a nivells d’excel·lència. Hi ha una renovació en els sistemes constructius, i una nova organització dels obradors.
Les intenses relacions amb els centres italians, flamencs i germànics, fan d’aquesta nova arquitectura un centre d’estudi cap a les noves tendències que es realitzaran en la construcció europea durant tot aquest període.
Ens trobem en un període de gran importància i rellevància històrica. En aquesta època València es caracteritzà per la seua prosperitat econòmica i per un alt nivell artístic i cultural. La construcció valenciana desenvoluparà en aquest període l’art modern de tall de pedres, fins a aconseguir una gran perfecció.
El rei Alfons el Magnànim, que governava el regne des de Nàpols, des de la distància va patrocinar algunes de les grans obres arquitectòniques del gòtic que han deixat empremta arreu del Cap i Casal.
Les obres de la Capella Reial de Sant Domènec es van inaugurar amb gran solemnitat el 15 d’abril de 1439, segons figura en els documents de “Los Libres d’obra de la capella del rei”.
Francesc Baldomar va ser el director d’obra i l’autor de la seua traça. Pere Comte, l’arquitecte de la Llotja dels Mercaders, va ser el seu deixeble i també va treballar a la Capella, desenvolupant un sistema fàcilment descriptible i transmissible: la geometria de l’esfera, que podem també observar en la volta de la torre de la Llotja.
Amb motiu del dia Internacional dels Museus, si teniu curiositat aquest cap de setmana hi podreu accedir sense restriccions. I per als que vulgueu fer-ho, vos vaig a proposar descobrir en ella un parell de detalls ben curiosos.
Un d’ells és l’existència de dues xicotetes estades, a manera de capelles, que hi ha a cadascun dels murs de les seues parets laterals. Guarden peces d’orfebreria i litúrgia a manera d’un minúscul museu. Aquestes dues xicotetes estances, protegides per un vidre, són en realitat dues capelles que van ser fetes per albergar les restes mortals d’Alfons el Magnànim i de la seua dona, la reina Maria de Castella.
Perquè la Capella Reial, en realitat, és una capella funerària.
Les voltes arestoses de pedra negra, treta d’una cantera de Morvedre, així ho corroboren, ja que les seues penitències decoratives recorden els dossers, draps mortuoris o pavellons que es construïen per a personalitats importants. Així ho testifica el cronista Sala, que en el seu manuscrit autobiogràfic i inèdit sobre la història del convent indicava que “un poquito más abaxo del altar están dos capillas a los dos lados derecho e izquierdo y como tenemos por tradición dicen que fueron hechas para ellas poner los cuerpos de dos personas de los dos Reyes y como mudaron de parecer pusieron dos retablos”.
Els llibres de fàbrica precisen qui eren les persones reals per als que es van construir els sepulcres. El 22 desembre 1446 s’anota el pagament necessari per als “cindres que fasen fetes per paredar los retrets del Senyor rey y de la Senyora Reyna”. La qualitat dels destinataris dels nínxols queda assenyalada per l’escut reial situat a les claus de cadascuna de les fornícules d’aquestes capelles.
Però Alfons i la seua muller Maria mai es van portar bé en vida, i tampoc no van voler estar u al costat de l’altre desprès de la mort. Per això aquesta Capella mai va ser ocupada pels reis a la qual anava destinada.
Ací podeu veure-les, assenyalades amb dues fletxes grogues:
I la segona de les curiositats a la que vull fer-vos esment és la de la existència d’una xicoteta finestra oberta al sòlid mur, situada just a l’esquerra del Retaule Major.
Quina funció tenia aquesta finestra?
Doncs era la finestreta per la qual l’arquitecte, Francesc Baldomar, es posava durant hores per seguir amb atenció l’evolució de les obres de la seua capella. No tenia cap altra funció.
Ací vos assenyale on trobar-la:
Gaudiu-la, si teniu la oportunitat de visitar-la!
