LA LLOTJA DE LA SEDA ESDEVINGUDA CASERNA MILITAR.

0
562

Quan visitem alguna ciutat important o històrica de qualsevol part del món, normalment sempre hi trobarem algun element distintiu, normalment arquitectònic, que fa d’aqueixa ciutat única i diferent de la resta de ciutats del món.

Col.loquialment parlant-ne, podríem dir que n’hi ha determinats elements culturals o arquitectònics que formen part de l’”ADN” d’una ciutat, alguna cosa intrínseca que la distingeix radicalment de les altres ciutats.

A València, per exemple, podríem dir que La Llotja de la Seda és un d’ells. Les seues particularitats específiques, tant històriques, culturals i arquitectòniques, la fan única en el món, i, per això, forma part de l’ADN del Cap i casal. Seria impossible entendre i explicar la historia de la ciutat sense la Llotja de la Seda.

 

La seua peculiar arquitectura i el seu arrelament en la història de València, transcorreguts cinc segles des què va ser acabada, continua admirant als valencians i als visitants de la ciutat que vénen a conèixer-la.

Però potser el que és prou desconegut per a molta gent, fins i tot per a molts valencians, és que aquest edifici únic i singular va estar a punt de desaparèixer en un moment històric concret, almenys en la seua concepció original, la que podem gaudir a hores d’ara.

L’any 1707, en el context de la Guerra de Succesió a la Corona espanyola, l’edifici va veure reconvertida la seua funció mercantil en militar, poc desprès de què les tropes borbòniques ocuparen una ciutat que s’havia manifestat, com la majoria del Regne, a favor del bàndol austracista. Arran d’aquesta ocupació, durant diverses dècades la Llotja esdevingué caserna militar. Degut a aquesta circumstància, l’any 1724 es va plantejar formalment un projecte per transformar-la arquitectònicament com a tal.

Aquell projecte, redactat pel Brigadier francès del Cos d’enginyers militars Antonio Montaigú de la Perille, pretenia habilitar l’edifici per allotjar un batalló de 13 companyies i 620 soldats, amb els seus respectius oficials. En ell es contemplava la desaparició completa del Saló de columnes, així com de totes les portes i finestres gòtiques, per tal d’adaptar-lo a la seua nova funció.

L’hort de tarongers del pati interior també anava a desaparèixer, per convertir-lo en un pati d’armes.

Ací podeu veure aquesta proposta de transformació arquitectònica, vista des de la plaça del Mercat:

 

Sortosament la proposta no va ser acceptada, potser perquè la intervenció arquitectònica es va considerar massa radical. Però ahi no va acabar la cosa.

Perquè uns anys més tard, concretament el 1749, un altre enginyer militar, Carlos Desnaux, tornà a presentar una nova proposta més “suau” que l’anterior, amb la intenció de què fora per fi acceptada. Afortunadament tampoc aquesta segona proposta es va dur a terme.

A continuació podeu veure una comparativa de la façana de la plaça del Mercat, d’aquestes dues propostes arquitectòniques de transformació de la Llotja:

 

Cal dir, doncs, que la Llotja es va lliurar dues voltes d’una desaparició com a tal i com a element icònic de València, la qual cosa ha possibilitat que valencians i visitants de la ciutat puguem seguir gaudint de la seua encisadora bellesa.

A efectes comparatius, hi adjunte a continuació una fotografia de la seua façana principal i un dibuix del primer projecte presentat per Antoni de Montaigú mostrant el que es pretenia fer amb ella, des d’una perspectiva similar. Sobren els comentaris…

Subscriu