Seguidors o no de les corregudes de bous, el que tothom ha de reconèixer es que que la Plaça de bous de València ha esdevingut, des de la seu construcció, una de les icones arquitectòniques de la ciutat.
Situada a curta distància de la plaça de l’Ajuntament, i al costat d’altra icona arquitectònica com és l’Estació del Nord, la seua presència en una dels viaris més importants i transitats de la ciutat (el carrer de Xàtiva) no passa desapercebuda i destaca per la seua aparença i grandiositat arquitectònica.
Un detall, però, ben poc conegut d’aquesta construcció és que la seua propietat no és de l’Ajuntament o de la Diputació provincial, com potser es podria esperar, sinó de l’Hospital General de València. Aquest fet tan curiós es remunta al segle XVII, concretament a l’any 1625, quan la junta de l’Hospital de València (llavors ubicat al carrer de l’Hospital, espai actualment ocupat per la Biblioteca Municipal i pels jardins de l’Hospital), necessitada d’ingressos per al seu manteniment i per a l’atenció dels seus malalts, va sol·licitar al monarca Felipe IV el privilegi de poder organitzar les festes taurines, per poder esdevenir la receptora de les seues recaudacions. En aquella època aquests festejos es celebraven principalment a la plaça del Mercat. La sol.licitud va ser atesa pel rei, qui aquell mateix any els va concedir, mitjançant Cèdula reial, el dret a organitzar durant 20 anys les corregudes de bous que es celebraren a qualsevol indret públic de la ciutat.
Passats aquests 20 anys, se’ls va concedir una nova pròrroga, i així successivament, fins que Felipe V, l’any 1739, els va concedir «la gracia, merced y privilegio perpetuo para todas las corridas de toros que se celebren dentro de la ciudad, en las plazas de los arrabales y en los lugares de la particular contribución, que comprenden media legua».
Les estructures efímeres que es construïen expressament per a la celebració de les corregudes, solien originar molts problemes de seguretat per al públic assistent, de manera que l’any 1795 es va plantejar construir un cos taurí permanent. Per això, l’Hospital de València va idear un projecte per alçar una plaça de maçoneria en uns terrenys que posseïa extramurs (aleshores la muralla medieval de València encara existia), situats molt a prop de la Porta de Russafa. Les obres van començar tres anys més tard, però per problemes econòmics es va haver de construir de fusta. La seua vida, però, va ser breu, ja que la invasió d’Espanya per part de les tropes napoleòniques l’any 1808 va aconsellar acometre la seua demolició.
Després de la guerra es van seguir organitzant festejos taurins, de nou en estructures provisionals, fins que l’any 1850 el llavors Governador Civil de València, Melchor Ordoñez, juntament amb els membres de la Junta de l’Hospital de València i altres promotors de la ciutat, van impulsar la construcció d’una nova plaça, als mateixos terrenys on s’havia construït l’anterior de fusta. Aquell mateix any s’inicià la seua construcció, segons projecte de l’arquitecte valencià Sebastian Monleón. La primera correguda de bous es va organitzar l’any 1859, encara que la seua inauguració oficial es va produir dos anys més tard.
Amb capacitat per a prop de 17.000 espectadors, en el seu dia fou considerada la més gran d’Espanya, comptant amb un diàmetre d’arena de 52 metres, 108 metres de diàmetre exterior i 17 metres d’alçada. La plaça en realitat no és circular, sinó poligonal de 48 costats.
El seu aspecte en maó vist, amb quatre ordres d’arqueries, recorda poderosament el de l’arquitectura civil romana, com ara els amfiteatres. En concret, es diu que Sebastian Monleón es va inspirar per construir la plaça de València en el disseny de l’amfiteatre romà de la ciutat francesa de Nimes, construït l’any 27 a.C, considerat com el millor conservat existent en el món, i en què, curiosament, també s’han celebrat nombroses corregudes de bous, moltes d’elles protagonitzades per toreros espanyols.
Aquest amfiteatre, de forma el·líptica de 133 metres de llargària per 101 metres d’amplada, té una alçada de 17 metres (la mateixa que la de València) en què es distribueixen dos nivells d’arcades, en comptes dels quatre que en té la plaça de València.
Certament, observant amb atenció les fotografies d’ambdós monuments, i amb excepció del seu diferent nombre d’arcades, podrem adonar-nos de la semblança entre tots dos i entendre aquella inspiració que tingué Sebastian Monleón a l’hora de dissenyar el cós taurí de València.
