A mitjans del segle XIX València, encara tancada per les seues muralles tardomedievals, era una ciutat amb unes condicions higièniques realment deplorables. Els seus carrers eren encara de terra, el clavegueram deficient i insuficient, el subministrament d’aigua als habitatges es feia a través de pous artesans d’aigua no saluble, i la seua població creixent vivia majoritàriament en condicions d’amuntegament. Tot això propiciava la propagació de malalties, entre elles el còlera, que va assotar la ciutat en diferents epidèmies al llarg del segle XIX.
L’arribada del moviment higienista a València, ja estès per bona part d’Europa, va fer plantejar-se a les autoritats municipals la necessitat de mamprendre un projecte d’abastament d’aigua potable per a la ciutat.
L’any 1782 va haver-hi un primer intent de portar l’aigua de la font de l’Alhóndiga i del barranc de Xiva, però el projecte va fracassar. Dècades més tard, concretament el 1834, el projecte va ser encarregat a la Real Sociedad de Amigos del País de Valencia y su Reino. El projecte tampoc no va arribar a dur-se a terme, encara que va servir de base al que sí s’encetà a partir de l’any 1844, sorgit arran de la mort del canonge de la Catedral Mariano Liñan, el qual va llegar la seua fortuna personal perquè es financiaren les obres de subministrament d’aigua potable a la ciutat.
La quantitat donada pel canonge resultava molt insuficient per a la gran obra que suposava aquell projecte, tot just el 10% del capital que calia. Per això el Marqués de Campo, llavors Alcalde de València, va crear una societat anònima per a què persones particulars hi aportaren diners. Després de deixar l’alcaldia, el Marques s’erigi en president de la Societat que va crear, la “Conducción de agua potable a la ciudad de Valencia S.A.”. L’obra quedava, doncs, en mans privades.
Entre els anys 1845 i 1850 es va construir l’assut de la Presa al riu Túria, una bassa de decantació i un aqüeducte que a través de dues canonades arribaven fins a un dipòsit a Mislata, i d’allà partien cap a la ciutat pels carrers de Quart i de Cavallers, proveint diverses fonts abeurador. L’Ajuntament va fixar els punts en què devien instal·lar-se aquestes primeres fonts públiques a la ciutat, en total sis. Les elegides van ser les places de Calatrava (actual del Negret), Redona, Micalet (ja desapareguda, part de l’actual plaça de la Reina), de l’Espart, de Santa Úrsula i a la Casa Consistorial (desapareguda actualment, s’ubicava als actuals jardins del Palau de la Generalitat).
La posada en marxa del servei es dugué a terme el 19 de novembre de 1850, fent-la coincidir amb l’aniversari de la reina Isabel II, sent la font elegida per realitzar-se el solemne acte d’inauguració la de l’actual plaça del Negret. Podeu veure el seu aspecte original en el gravat de capçalera de l’apunt.
Aquesta font representa un xiquet nu que descansa sobre un pedestal de pedra, què suporta amb els braços alçats una petxina sobre el cap, per la qual ix l’aigua. La font es va construir en ferro colat, sent el seu peculiar color fosc el que va donar el nom popular a la font, “del Negret”. Segons es fa constar al Manual de Forasteros en València de 1859, el día de l’inauguració “la plaza y sus avenidas, así como los balcones de las casas, estaban ocupados por un concurso tan lúcido como numeroso de espectadores ansiosos de tal inauguración, de todas las edades y sexos“.
