LA RETOLACIÓ DE CARRER MÉS ANTIGA DE VALÈNCIA.

4
1926

En sengles apunts que vaig publicar fa unes setmanes, havia parlat del Portal de Valldigna, sense dubte u dels espais més icònics del Carme i de tot Ciutat Vella.

Vos havia parlat de la seua íntima relació amb la muralla islàmica de Balansiya, així com de la seua proximitat a l’impremta on es va imprimir la primera obra literària en la Península Ibèrica en el s.XV. Però no hi havia parlat del perquè del seu nom.

 

Diuen les cròniques de l’època que Jaume II el Just, nét del rei fundador del Regne de València, Jaume I, quan venia de tornada a València de les seues lluites contra els musulmans en el sud, va passar per una vall fèrtil i bella de la qual va quedar enamorat.

En aquell moment el rei, dirigint-se al seu capellà Fra Bononat de Vila-seca, abat de Santes Creus, li digué: “Vall digna per un monestir de la vostra religió“. I el capellà li respongué: “Vall digna!”. El retaule que podem veure sobre el portal, modern que va substituir l’original del segle XVI, ens representa aquesta escena, junt a la Mare de Déu (a la que està dedicat el retaule) i els escuts de la Valldigna i de la ciutat de València:


El nom amb què es va començar a conèixer aquella vall a partir d’aquell moment, nom que ha perdurat fins als nostres dies, es correspon amb aquell qualificatiu que va dir Jaume II: “Vall digna” = Valldigna.

El 15 de març de 1298 el Rei promulgà l’ordre concedint les terres de la Valldigna a l’abat de Santes Creus, per a que pogueren construir una nova fundació cistercenca.

Jaume II va triar la ciutat de València per establir la casa Procura del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna, com a centre on s’exercira la seua administració, i com a lloc de residència ocasional durant les estades dels seus monjos a la ciutat.

L’indret triat per a ubicar aquella casa va ser un lloc molt proper a on s’obriria en la muralla islàmica el Portal de Valldigna. Cal recordar que en aquell moment la muralla cristiana encara no existia, i que el cercle defensiu de la ciutat seguia sent la muralla que havia estat construïda dos segles abans pels musulmans.

Una volta va ser construïda la muralla gòtica sota el regnat de Pere el Cerimoniós, unes dècades desprès, concretament l’any 1400, es va obrir l’esmentat portal en la muralla islàmica, què per la seua proximitat a la casa Procura del Monestir se li va donar precisament el nom de Portal de Valldigna.
Aquella casa Procura es trobava situada a l’actual carrer Landerer, que llavors i per motius obvis es deia carrer de la Valldigna.

A mitjans del segle XVIII es van enderrocar en aquell carrer unes cases per obrir una xicoteta plaça, just al costat de la casa Procura. La plaça es va anomenar “Plaça de la Valldigna”.

Actualment aquesta plaça ja no figura com a tal en la guia de carrers, ja que forma part del mateix carrer Landerer. Però el nom d’aquella plaça perdura en la memòria de la ciutat gràcies a què va ser gravat en el carreu d’una de les seues cantonades.

Ací podeu trobar la seua localització:

 

En aqueix carreu podem encara llegir clarament l’any i el nom d’aquella plaça: “Año 1799. Plaza de Valdigna”, en el que a hores d’ara constitueix la retolació de carrer més antiga que existeix al Cap i casal, una retolació amb més de dos segles d’antiguitat. En la capçalera de l’apunt podeu veure-la.

La grafia de la numeració de l’any podria ser interpretada com indicativa de l’any 1755, ja que en aquella època encara era comú emprar la grafia aràbiga. En tot cas, siga l’any 1755 o el 1799, sense cap dubte estem davant de la retolació de carrer més antiga que roman a València.

4 COMENTARIS

  1. Yo soy un viejo de ya casi 80 años nací un 10 de Enero de
    1940 en una calle que ya no existe frente al Almudin Carter de la Fariña. Y de chiquet pasaba por la plaza de Manises para ir al Portal de Valldigna cruzaba la calle va ja para salir a
    Calle alta y salir al mercado de Mosensorell y cruzandolo entraba a la calle Sogueros a visitar a mi abuelita la mamá de mi papá bueno ya este viejo ya no le cansa más. Continúe contando más de la Miyor @ Tetra del Mon

    • Vicente, les seues històries no em cansen, ni a mi ni als seguidors de la pàgina. Sempre serà un gran plaer que vosté ens conte coses d’aquells anys, ja tan oblidats per als que som més joves que vosté. Moltes gràcies!

    • Les històries antigues, contades de primera mà, no ens tindrien q cansar mai. La gent gran q les conta son com un llibre VIU de la nostra Història i com la història hem de saber disfrutarles per sempre.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here