Si passegem pel carrer Guillem de Castro, a l’altura dels jardins de l’Hospital en direcció cap a l’Estació del Nord, passarem per davant del MuVIM (Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat), u dels museus de referència de la ciutat de València.
Construït sobre els terrenys que ocupava l’antic Hospital General, el que va ser el primer psiquiàtric que es va instituir en el món, els arqueòlegs que inspeccionaven els fonaments del museu durant la seua construcció van topar-se amb una troballa alhora desconcertant i difícil d’explicar en aquell moment: les restes d’una construcció d’època islàmica.
La muralla medieval cristiana de la ciutat passava molt a prop del museu, però la muralla islàmica quedava lluny d’aquest lloc. No podia ser, per tant, un element de la tanca defensiva de la ciutat.
Després de finalitzar els corresponents treballs l’any 1998, els arqueòlegs van determinar que aquelles restes (actualment visitables al semisoterrani del museu) corresponien al que es coneix amb el nom de “torres de guaita” o “torres de sentinella”. Eren torres que diferien de les habituals en què el seu ús primari era el militar, i que en general solien ser estar aïllades. El seu objectiu principal era el de proporcionar un lloc alt i segur des del qual realitzar observacions militars de vigilància defensiva.
La torre trobada en el MuVIM, construïda pels almohades entre finals del segle XII i principis del XIII, com a part del sistema defensiu avançat de la muralla de Balansiya (la València islàmica), era de forma quadrada i tenia 22 metres de costat. Aquesta grandària fa pensar que podria allotjar un destacament important de soldats musulmans.
La seua localització, fora de la ciutat però en les proximitats de la via Augusta (traçada pels romans i que es correspondria amb el traçat del carrer de Sant Vicent Màrtir en la València actual), fa pensar que el seu veritable objectiu era el control de l’accés a la ciutat per aquesta via i la vigilància del seu flanc sud.
La torre es va construir utilitzant un encofrat de formigó amb pedres i calç, com era habitual en l’època, però aquesta solidesa no va ser suficient per a què es mantinguera dempeus quan es va produir la nova urbanització de la zona a finals del segle XIV, quan es van construir habitatges adossats a la nova muralla cristiana construïda per Pere el Cerimoniós.
La torre va caure des d’aleshores en l’oblit, durant més de sis segles, fins què l’any 1998 va ser treta a la llum pels arqueòlegs municipals que treballaven al MuVIM, com he esmentat ades.
Declarada Bé d’Interès Cultural (BIC), molt probablement es correspon amb la “Torre cremada” que, segons la ‘Crònica’ o ‘Llibre dels Feyts’ de Jaume I, estava ocupada per un destacament musulmà que va ser atacat pels cristians durant la conquesta de la ciutat de València.
El seu aspecte seria molt similar a altres torres de guaita construïdes pels almohades, com ara la coneguda Torre d’Espioca situada a Picassent, però de molta més envergadura en grandària i altura.
Adjunte a l’apunt una fotografia de les restes de la torre que es poden contemplar al museu, i una altra de la Torre Espioca, que com acabe de dir, devia ser molt semblant en forma i proporció a la Torre cremada de València:
