LA SORPRENENT HISTÒRIA D’UN QUADRE INACABAT, A LA CATEDRAL DE VALÈNCIA.

3
917

Passejar per l’interior de la Catedral de València és com fer-ho a través d’un llibre obert sobre la història de la ciutat. Des de l’època romana i islàmica (algunes restes de les quals podem trobar-les al Museu catedralici), fins al romànic o el neoclàssic, passant pels períodes arquitectònics intermedis. De tots ells podem gaudir en diversos espais de la Catedral.

Si passegem per l’Arcada nova, l’última ampliació de la Catedral feta en el segle XV, i més concretament pel passadís que comuniquen les naus amb la Sala Capitular (a hores d’ara Capella del Sant Calze), i ho fem “amb ulls curiosos”, segurament ens cridarà poderosament l’atenció veure penjat un quadre antic que sembla inacabat. Es tracta, més concretament, d’una Adoració dels Pastors d’estil renaixentista.

En les fotografies que hi adjunte a continuació, podeu veure aquest quadre i on podeu trobar-lo:

Quadre inacabat a la Catedral (fotografia pròpia).
Localització del quadre inacabat de la Catedral (fotografia pròpia).

La part superior del quadre roman completament acabada, no així la part inferior, en la qual només podrem distinguir els traços de les formes que el pintor anava a dibuixar, però sense pintura.

Ens pot resultar sorprenent, amb raó, que un quadre a mig fer estiga penjat a l’interior d’una catedral tan important com és la de València.

A què es pot deure aquest curiós fet?

Per poder explicar-ho, ens hem de remuntar molts segles enrere, concretament al dia 21 de maig de 1469.

Aquell dia, durant la celebració de la festa de la Pentecosta a la Catedral, es va fer baixar una coloma de cartró-pedra des de dalt del cimbori que representava l’Esperit Sant, el qual s’havia entelat tot de blau per simular el cel. Tot açò sobre un cadafal muntat en el Cor de la Catedral, on entre altres personatges es trobaven els dotze apòstols.

L’esmentada coloma, per tal de donar-li més realisme a l’actuació (tal com narra el capítol d’Els Fets de la Bíblia), anava llançant “llengües de foc”, recreades amb bengales que eixien del cos de l’ocell.

Però durant la representació va passar una cosa inesperada: mentre l’Esperit Sant descendia des de d’alt, les espurnes de les bengales que eixien del seu cos van arribar fins als draps que emmarcaven el retaule de fusta i plata, provocant-hi un incendi que es va propagar amb rapidesa.

El resultat va ser que tota la decoració de l’absis i les pintures de la seua volta van resultar pràcticament destruïdes. Un autèntic desastre pel seu gran valor material i cultural, i també simbòlic.

En els anys successius es va intentar restaurar-les en diverses ocasions, però els danys originats pel foc van ser tan importants que va resultar impossible.

La importància artística, cultural i econòmica que tenia la València de la segona meitat del segle XV, en ple Segle d’Or, va fer que urgira molt la reparació de les pintures. Era una qüestió de prestigi de la ciutat i de la seua Catedral davant del món.

Trancorrits tres anys dels fets, el 21 de juny de 1472 arribava a València el cardenal Roderic de Borja, arquebisbe de València. Havia sigut enviat com a llegat del Papa Sixt IV al regne hispà, per obtindre la col·laboració dels reis peninsulars en la croada contra el turc, i per resoldre els defectes de forma que havia tingut el matrimoni de Ferran d’Aragó i Isabel de Castella, els reis Catòlics.

En el seguici que acompanyava al que seria futur pontífex Alexandre VI, es trobaven dos pintors italians: Paolo di San Leocadio i Francesco Pagano.

Roderic de Borja, enamorat del nou moviment cultural i artístic que portava ja dècades cobrint d’art tots els racons d’Italia, el Renaixement, va apostar fort per aquests pintors que deurien de pintar els frescos que anaven a substituir els que s’hi havien destruït tres anys abans. Uns frescos que anaven a ser fets amb un estil artístic i pictòric desconegut aleshores en la Peninsula, l’estil renaixentista.

El Cabildo de la Catedral, tot i la pressió exercida per Roderic perquè es contractaren ràpidament a Pagano i a Sant Leocadio, va recelar d’aquest nou estil renaixentista desconegut per a ells, però acceptà la imposició de l’arquebisbe amb una condició que ja s’havia fet servir en intents frustrats anteriors: els pintors italians deurien de passar una mena “d’examen”, per tal de comprovar si la seua tècnica i qualitat artística eren dignes de decorar la Capella major de la Seu valentina.

Roderic de Borja i els pintors hi acceptaren, i el Cabildo els demanà que pintaren com a prova un “clàssic”, una Adoració dels pastors a Betlem.

Al cap de pocs dies d’encetada la pintura, feta al fresc, el Cabildo va quedar gratament impressionat del que estava veient, i va decidir contractar els pintors sense necessitat de què acabaren la pintura. El 28 de juliol de 1472, el Cardenal, el Cabildo i els esmentats pintors van signar un contracte per valor de 3.000 ducats per a la decoració de la Capella major.

El fresc que hi anaven a pintar seria el dels dotze àngels músics que adoraven a la Mare de Déu, del qual podem gaudir a hores d’ara. Aquestes pintures van ser cobertes per una volta barroca, i “redescobertes” l’any 2004.

Doncs bé, el quadre de l’Adoració dels pastors a Betlem inacabat que podem veure penjat al passadís que va a la Capella del Sant Calze, és precisament el fresc de l’examen que el Cabildo va imposar a San Leocadio i Pagano com a condició per a poder ser acceptats com a pintors de la Capella major.

Posteriorment el fresc es passà a un llenç. Quasi enfront d’ell podem trobar-ne un altre semblant. Tots dos corresponen a la mateixa prova que s’els va fer als pintors italians.

Un fet destacable de explicar seria el de què aquesta pintura inacabada és realment el primer fresc renaixentista pintat a la Península, encara que es considera com a tal el dels àngeles músics, com vaig comentar en un apunt anterior, en ser la primera obra completament acabada. Ací teniu l’enllaç a aqueix apunt:

Cal dir que abans de la contractació de San Leocadio i Pagano, es va contractar a un altre pintor també italià que residia a Castella, per a pintar els frescos de la Capella de la Catedral, al qual si li va fer també un “examen” per provar la seua qualificació pictórica.

En aquest enllaç podeu llegir també aquesta curiosa història:

A continuació podeu trobar els enllaços a publicacions anteriors, en els que he parlat del descobriment dels frescos dels àngels músics, i d’algun curiòs fet esdevingut durant el seu descobriment:

Subscriu

3 COMENTARIS

  1. Carinyet, no és ‘trancorrits’, sinó tranScorrEGUTS…
    I a més, ‘Un fet destacable de explicar seria el de què aquesta pintura inacabada…’ porta un tram que no hi cal: en lloc de ‘seria el de què’, és correcte ‘seria que’, que és molt més senzill d’escriure…

  2. Gràcies per la informació. Sempre són interessants les teues aportacions. Voldria simplement apuntar que en valencià cabildo es diu capítol. Com diu Joan seria molt recomanable que alguna persona revisara els textos. Sincerament és molt lloable el teu esforç per fer servir la llengua però trobe que encara guanyaries molt més si et deixares aconsellar per un lingüista. De vegades, els textos contenen incorreccions a nivell sintàctic o de vocabulari, com ara combinacions errònies de pronoms febles, castellanismes o conjugacions inexistents dels verbs.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here