Després del cop d’estat protagonitzat pel general Franco al juliol de 1936, i la consegüent rebel·lió armada que es va produir i va triomfar en diferents parts de país, Espanya va quedar dividida en dos bàndols, l’anomenat Nacional i el legítim Republicà.
A la ciutat de València la rebel·lió, dirigida pel general González Carrasco, va ser avortada.
El ràpid avanç del bàndol franquista i el cèrcol realitzat sobre Madrid, van provocar que el Govern republicà es traslladara a València al novembre d’aquell any. València esdevingué, de facto, la nova capital de l’Estat espanyol.
Allunyada llavors del front de guerra, la ciutat es va convertir al llarg dels successius mesos en un símbol i una urbs clau en la rereguarda republicana.
Amb l’arribada del Govern, la ciutat va patir una convulsió tant física com emocional.
Durant els primers mesos en què la ciutat va romandre lluny del front, es va mantindre com una urbs hiperactiva, en el sentit més extens de la paraula. Però, a mesura que els bombardejos es començaven a produir a inicis de 1937, i que el front de guerra s’hi anava acostant, la ciutat del “Levante feliz” es transformà en una ciutat que vivia pendent dels parts de guerra i de les sirenes que anuncien l’arribada de l’aviació italiana disposada a bombardejar la ciutat.
La fortificació de València i dels seus voltants es va encetar aviat, al setembre de 1936, quan la ciutat encara no havia estat bombardejada. Però un cop instal.lat el Govern espanyol a la ciutat, i a mesura que la guerra s’hi anava sentint més intensament, van augmentar-ne els esforços de protecció.
El 28 de juliol de 1937, un decret del Govern va donar l’ordre de creació de la Junta de Defensa Passiva de València, que va ser dirigida pel llavors batlle de de la ciutat, Domingo Torres.
Entre les seues activitats destacaven la instal·lació de 25 sirenes, repartides per tots els barris de la ciutat, l’habilitació d’hospitals de sang i de quiròfans blindats, la protecció de les cases de socors, la constitució de brigades de desenrunament i la construcció de refugis antiaeris.
La premsa i la ràdio informaven a la població com es devia d’actuar en cas de bombardeig: les sirenes anunciarien l’arribada dels avions i la necessitat de dirigir-se ordenadament cap als refugis públics més propers.
La construcció dels refugis va ser fruit d’una estrategia planificada amb una estructura jerarquitzada d’organismes de gestió, supervisió i implementació. De fet, per aconseguir unes condicions de seguretat i habitabilitat òptimes, la seua construcció responia a una sèrie de requisits arquitectònics i tècnics molt concrets, com ara l’elaboració d’un projecte tècnic i el pagament d’unes taxes.
Atenent a la seua naturalesa o a la seua titularitat, els refugis podien ser públics o privats. Si ho fem al destinatari final, es podien classificar en refugis de districte o barriada, escolars, de fàbrica i comercials, oficials o governamentals i particulars o de comunitats de veïns.
I si atenim a la seua morfologia i característiques tècniques, podien ser de sostre abobedat o llindat. La seua estructura de planta podia tenir forma de sala, de mina o mixta. I segons la seua profunditat, es podien classificar en subterranis, semisubterranis, en superfíci o a peu de carrer.
Els refugis particulars eren construïts per iniciativa privada en els soterranis o en els patis posteriors de les cases o altres habitacles, per tal de garantir la seguretat dels membres d’una família o dels veïns d’un immoble.
Responien a tipologies i a estructures molt diverses. Normalment tenien dimensions mitjanes o reduïdes, ja que s’havien de adaptar a xicotets espais normalment ja existents als immobles.
Cal ressaltar l’enorme dificultat que suposaren mamprendre les obres en aquells refugis que es construïen “ex novo“, donades les especials condicions del subsòl de València. L’escassa profunditat de la capa freàtica i les antigues sèquies que des de l’època islàmica travessaven subterràniament la ciutat, les feien molt dificultoses, especialment si no es disposava de la maquinària apropiada per al desallotjament de l’aigua que podia aflorar en realitzar l’excavació. A més, a totes aquestes dificultats s’hi afegia l’escassetat de mà d’obra, ja que el homes es trobaven en la seua majoria en el front de guerra.
Malgrat totes aquestes dificultats, la construcció de refugis es va considerar com una prioritat per part de les autoritats republicanes, mantenint-s’hi activa fins als darrers dies de la guerra. De fet a l’Arxiu Històric Municipal consten pagaments de taxes per construcció de refugis privats fins al 23 de març de 1939, tot just una setmana abans de l’entrada de les tropes de Franco a la ciutat.
Actualment la tasca de conèixer amb exactitud la seua quantitat i ubicació ha resultat prou complicada, ja que molts es troben en propietats privades, i a voltes ni tan sols els propietaris actuals en són conscients de la seua existència.
Fins ara no s’ha publicat cap inventari oficial que els catalogue amb detall. Les fonts primàries d’informació d’aquell període de temps de vegades aporten dades contradictòries, i a voltes part de la documentació no s’hi va conservar adequadament a causa de les condicions bèl·liques existents.
Les estimacions actuals més exaustives procedeixen, d’una banda, de les investigacions del Doctor en Arquitectura Francisco Taberner Pastor de l’any 2016, que indiquen que s’hi van construir uns 270 refugis.
I d’altra de la de Jose Peinado Cucarella, que en la seua tesi doctoral “La defensa de la ciudad de València 1936-1939. Una arqueologia de la Guerra Civil española” de l’any 2015, presenta el llistat més complet realitzat fins al moment, arribant a quantificar-ne fins a 330.
Sense dubte, un patrimoni defensiu que podem qualificar d’únic a tot Espanya.
Fa uns dies els nostres amics del Círculo para la Defensa y Difusión del Patrimonio Cultural van difondre a través del seu compte de twitter l’existència del que sembla ser un refugi particular o de comunitat de veïns de la Guerra civil, situat en un solar tapiat en ple centre de València, concretament a l’encreuament dels carrers de Garrigues i de Músic Peydro.
Ací podeu veure la localització del solar, assenyalat amb una fletxa:
Un refugi que no apareix en cap dels llistats de refugis anteriorment esmentats.
En el piulet s’hi adjuntava una fotografia de l’esmentat solar facilitada per Mark Palandri, presa des d’un habitatge situat just enfront de l’esmentat solar.
Ací podeu veure-la:
En la fotografia s’aprecia clarament una enorme llosa de formigó situada sobre una porta d’entrada al que seria el refugi, què li serviria de protecció en cas d’impacte d’una bomba o de caiguda d’enderrocs.
Ací podeu veure-ho (fotografies pròpies):
En en solar s’aprecia també que s’ha dut a terme una intervenció arqueològica, ja que es veu que s’hi han excavat restes arqueològiques d’origen probablement medieval.
L’Associació es va dirigir a la Regidoria d’Urbanisme de l’Ajuntament per informar-los de la troballa (ja visible des de l’any 2008 en el Google maps), i per preguntar-los s’hi en tenien coneixement i de si s’estava fent la seua catalogació i inscripció com a BRL (Bé de Rellevància Local), en compliment de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià.
La resposta de la Regidoria va ser breu, indicant que la Llei protegeix aquest tipus de troballes i confirmava l’existència de treballs arqueologics al solar.
Caldrà estar atents, doncs, per comprovar que, efectivament, aquest nou refugi aparegut al bell mig de València serà rehabilitat o al menys conservat, per tal que passe a formar part de l’extens patrimoni bèlic de la Guerra civil que té la nostra ciutat.
