Passejant pel barri de la Seu de València, habitualment abarrotat de gent de la ciutat i d’una multitud de turistes que s’afanyen a descarregar les seues càmeres fotogràfiques sobre els millors enquadraments que proporciona l’arquitectura gòtica de la catedral i els seus carrers i places adjacents, ben a prop hi podem trobar, si sabem buscar-ho, un racó que se’ns apareix de sobte com un autèntic oasi de pau i tranquil·litat enmig d’aquella marabunta.
Es tracta d’una xicoteta plaça que, pel seu aspecte i per l’assossec i tranquil·litat que s’hi respira, se’ns apareix a la vista com una cosa irreal, més pròpia del paisatge urbà d’un xicotet i tranquil poble. Estic parlant de la plaça dels Comtes del Real.
Dominant la plaça trobarem la imponent façana academicista del Seminari de l’Arquebisbat de València, actualment esdevingut facultat de Teologia, obra de Timoteu Calvo. Davant d’ella hi veurem dos habitatges de planta baixa i una altura, únics pel seu aspecte en ple centre de la ciutat. Malgrat la seua modesta aparença, ens trobem davant de dos edificis de datació incerta, però l’origen dels quals pot remuntar-se a la mateixa Edat mitjana.
Aquests edificis, adossats al palau de Boïl-Escrivà, la seua funció originaria sembla haver sigut la de servir de cavallerisses als habitants d’aquest palau, el primer propietari del qual va ser Guillem Escrivà enllà per l’any 1439. Les cavallerisses podrien haver estat construïdes en aquesta epoca, o fins i tot anteriorment, per la qual cosa ens trobariem davant d’unes de les edificacions més antigues de la ciutat.
Les cates realitzades a les seues parets confimen el seu origen indubtablement medieval.
La seua presència en el gravat que va realitzar el pintor flamenc Anton van den Wyngaerde l’any 1563, o en els plànols de Manceli de 1608 i del pare Tosca de 1704, corroboren també la seua antiguitat i permanència al llarg del temps.
Ací podeu veure la seua ubicació en el Google maps:
Els seus actuals propietaris, la família Serra de Alzaga, van presentar un projecte l’any 2014 per aconseguir que foren derruïdes, per tal de construir en el seu lloc un edifici de nova planta de tres altures que albergara la seua biblioteca i un museu amb les obres d’art propietat de la família, així com un garatge a la planta baixa.
Aquest projecte va ser recolzat per Jose Maria Lozano, llavors arquitecte de l’Ajuntament (el mateix que va realitzar el plantejament urbanístic de la Marina de València). Sortosament hi va quedar descartat aquell mateix any.
Després d’anys d’abandonament i degradació, l’any 1983 l’aleshores propietària Josefina Garcia Segarra les va cedir en usdefruit com a escola-taller de ceràmica a Josep Manuel Blasco, qui va restaurar i recuperar el seu interior.
En el contracte s’estipulava que aquest usdefruit finalitzaria quan l’escola-taller cessara la seua activitat, cosa que es va produir l’any 2019. Actualment les cavallerisses es troben buides i en un estat que necessitaria d’una ràpida rehabilitació, a la qual sembla no estar molt disposada l’actual família propietària, que com he esmentat ades va pretendre enderrocar-les temps enrere.
Esperem i desitgem que puguen ser rehabilitades a la major brevetat possible, pel seu alt valor patrimonial que tenen per a la ciutat.
