Si passegem “amb ulls curiosos” pel centre històric de València, i ens fixem en la forma i geometria de les cantonades dels seus antics palaus i cases nobiliàries, observarem una diversitat que molt probablement ens sorprendrà. Aquesta varietat de geometries està relacionada, en bona mesura, amb l’època en què van ser construïts els edificis, cosa que també ens dirà molt de les necessitats de circulació de vehicles pels carrers (com ara carros i carruatges) que existien a la ciutat en el moment de la construcció.
Així, per exemple, veurem que els cantons dels edificis més antics de la ciutat presenten angles rectes, quasi sense concessions geomètriques que pogueren facilitar el gir de carros i carruatges. Podem considerar aquest fet normal, atès que en aquells temps la circulació d’aquest tipus de vehicles per la ciutat era pràcticament inexistent, per la qual cosa no hi havia cap necessitat d’arrodonir o aixamfranar els cantons dels carrers. Així ho podem veure en el gravat de la ciutat que va realitzar el pintor flamenc Anton van den Wyngaerde l’any 1563 per ordre de Felip II, en què només s’hi observen vianants o gent muntada en muls o cavalls pels ponts i carrers de la ciutat.
L’any 1645 el cronista i geògraf hispà-portugués Rodrigo Mendez Silva va fer constar a les seues cròniques que el primer carruatge tirat per cavalls va ser vist a Espanya l’any 1546. I el jurista i erudit valencià Marcos Antonio de Orellana va escriure que el 1584 ja circulaven per València carruatges. Tenim també les cròniques del cavaller francès Bartolome Joly, qui va realitzar un viatge pels regnes peninsulars els anys 1603 i 1604. En elles diu que aquells anys la circulació de carruatges era ja molt habitual a València.
La necessitat de donar pas i permetre els girs de 90º a aquests vehicles de tracció animal, va fer evolucionar la geometria de les cantonades dels edificis cap a formes més aixamfranades i arrodonides. La majoria dels carrers de València eren molt estrets. Molts conservaven encara el seu traçat plenament medieval i fins i tot islàmic, per la qual cosa aquesta mesura es feia absolutament necessària per facilitar-ne la circulació.
En els anys 1731, 1761 i 1778 el consistori municipal de València va dictar diverses instruccions precises respecte a la geometria que haurien de tindre els nous edificis construïts. Alguns habitatges antics, si els carreus de pedra ho permetien, modificaren la seua geometria, adaptant-la a aquestes noves normatives. Un dels aspectes que assenyalaven aquestes normatives es referia als anomenats “guardaeixos”, que havien d’eixir com a proturberàncies o “gotes de pedra” a la part inferior dels cantons, per tal de separar els eixos de les rodes dels carros de les pròpies cantonades per tal d’evitar-ne el seu trencament, què era una de les pitjors avaries que podien patir els carruatges.
Ja en el segle XIX, arran de realitzar-se esponjaments, eixamplaments i noves alineacions de carrers a la ciutat, va començar a considerar-se innecessària l’aplicació d’aquestes normatives emeses el segle anterior, ja que els carruatges podien circular i girar sense problemes.
