Les velles pedres i carreus de la Catedral de València guarden molts misteris que, possiblement, mai serem capaços de desxifrar.
En molts dels seus carreus hi observarem signes gravats. Alguns d’ells, pel pas inexorable dels segles, amb prou feines romanen visibles actualment i són difícils d’observar. Altres, però, han resistit molt bé el pas el temps, i poden ser observats amb facilitat.
Els més comuns són les marques de canteria. Durant la construcció de la Catedral van ser moltes les canteries que van subministrar els seus carreus, tractant-se d’un monument tan gran i important com era la Catedral de València.
Feien falta picapedrers en abundància i experts en la feina per a fer els milers de carreus que anaven a ser necessaris per completar l’obra, que es va estendre des de 1262 fins a mitjan del segle XIV. Al llarg dels segles seguents, diverses ampliacions i reformes li han donat l’aspecte amb què la coneixem a hores d’ara.
Les canteries utilitzades per a la construcció no van ser solament valencianes, sinó també procedents fonamentalment d’altres territoris de la Corona d’Aragó.
La porta més antiga de la Catedral és la de l’Almoina, construïda en estil romànic. Si observem amb atenció els seus carreus, hi veurem nombroses marques de canteria. La raó per la qual els carreus es marcaven amb un distintiu diferent al dels altres, era perquè cada picapedrer poguera cobrar la feina feta, sense que pogueren haver-hi dubtes sobre l’autoria del carreu.
Sobre aquests gravats s’han realitzat alguns estudis, en particular sobre els que podem trobar a la porta de l’Almoina.
El més antic d’ells és el va realitzar l’historiador Carlos Cid Priego, que ho va exposar en el seu treball titulat “La porta del Palau de la Catedral de València“.
En ell l’historiador conclou que van ser dos grups de picapedrers els autors de la porta, un català i un altre valencià, tots dos amb predomini de picapedrers mudèjars, és a dir, musulmans que vivien en els territoris cristians.
Entre els signes trobats apareix el segell de Salomó, el de l’estrela de sis puntes. Priego ho atribueix a mudèjars, així com les lletres llatines A i S, que l’historiador atribueix a les inicials del nom del picapedrer.
A València hi va haver una reconeguda família de picapedrers, la dels “Amorós”, que van treballar molts anys a la Catedral de València. Potser l’A identificada poguera ser la marca de canteria de la dita familia.
A continuació podeu veure els símbols identificats per aquest historiador, alguns d’ells coincidents amb els que es poden trobar a l’església d’Osca de San Miguel de Foces, com veurem més endavant.
Un altre dels estudis que es van realitzar el va fer fa uns anys el canonge conservador del patrimoni artístic de la Catedral, Jaime Sancho, que va aparèixer publicat en el número 3 de la revista de la Catedral.
En aquest estudi el canonge va trobar fins a nou marques que coincidien amb les existents a l’església de Sant Miquel de Foces del poble aragones de Ibieca, situat a uns 20 quilòmetres d’Osca. Aquella església va ser manada construir pel noble aragonès Ximeno de Foces, senyor de les terres de Foces, per fer-la servir com a panteó familiar.
Ximeno de Foces acompanyà a Jaume I en la conquesta de València, per la qual cosa el Rei li va recompensar amb terres i càrrecs polítics de rellevància, com ara el de Procurador General del Regne de València entre els anys 1258 i 1259, tot just quan van finalitzar les obres de la construcció de la seua església.
Possiblement el noble, gratament impressionat pel treball realitzat pels picapedrers aragonesos a la seua església, va decidir nomenar-los perquè participaren en la construcció de la porta romànica de la Catedral de València, que s’iniciaria pocs anys desprès. D’ahi la coincidència descoberta en les marques de canteria entre les dues esglésies.
Amb motiu del 750è. aniversari de la seua construcció, es va publicar un estudi de les marques de canteria d’aquesta església, que podem veure en el següent gràfic.
