L’església del Canyamelar amb dues portes d’entrada separades per a homes i dones.

Actualment ens pot semblar totalment desgavellat i incomprensible, però la realitat és que fa uns segles, concretament a partir del XVI, les autoritats eclesiàstiques van començar a considerar la possibilitat de separar per sexes la celebració litúrgica dins dels temples. Homes i dones separats. Alguns textos castellans de l’època justificaven aquesta mesura perquè el fet de què homes i dones pogueren romandre junts a l’església els semblava un fet “desonesto” (any 1551) o “yndecente” (any 1588).

La raó d’aquella mesura tan radical la podem trobar en què, als ulls de les autoritats religioses de l’època, la conducta moral d’homes i dones a l’interior dels temples va assolir límits inadmissibles, fins a tal punt que varen considerar la possibilitat de dividir el temple en zones separades per a els uns i per a les altres, per tal d’evitar el contacte físic entre ells.

Així, en alguns textos de l’any 1558 de les parròquies castellanes de Tudela de Duro, Villabáñez, Simancas i altres pobles d’aquella comarca, podem llegir textualment: “Por quanto fue informado el Sr. Visitador que en los oficios diurnos las mugeres se sientan entre los hombres a la misa mayor, con gran escandalo e indecencia, mandaba e mando que de aqui adelante las mugeres no se sienten entre los hombres en las capillas mayores durante los oficios diurnos so pena de excomunion y en pena de tres reales reales, y los curas que lo hagan executar como asta aqui se a echo a pesar de haberselo mandado en visitas pasadas, incurran ipso facto en sentencia de excomunion“.

Aquell mateix any de 1558 es va establir també la manera en què homes i dones havien d’ocupar l’espai del temple durant les celebracions litúrgiques: “Hombres y mancebos se pongan en sus lugares segun costumbre y calidad y no a las puertas de la yglesia o junto a las pilas del agua bendita...”. Altres disposicions parlaven que els homes havien de col·locar-se a la part sud de l’església (deien que “per la seua fortalesa de fe”), i les dones a la nord (deien que “per la seua debilitat en no ser capaços de resistir les temptacions”). Aquesta norma es va arribar a transformar en costum, i fins i tot arribà a canviar a alguns llocs de Castella on s’invertiren els papers. En altres llocs a les dones se les col·locava al costat de l’Epístola, i als homes al de l’Evangeli (dreta i esquerra, respectivament), arribant aquest costum a mantenir-se en alguns llocs fins a la meitat del segle passat.

L’ermita del Rosari del barri marítim del Canyamelar de València fou construïda entre els anys 1739 i 1774 a instàncies de l’Arquebisbe Andrés Mayoral, per donar servei litúrgic a la població del barri. Aquesta ermita depenia de l’església de Sant Tomàs de València, i aleshores rebia el nom d’Ermita Nova del Rosari.

Antiga ermita del Rosari, al Canyamelar.

L’església que coneixem actualment, situada a la plaça del Rosari, la de la Mare de Déu del Rosari, va ser obra de l’arquitecte Calvo Tomás. Va ser fundada i reedificada el 1882 sobre aquella ermita preexistent del segle XVIII. A hores d’ara és un temple de dues naus separades per pilars que va substituir i ampliar l’ermita anterior. Per fer-ne l’ampliació, es va enderrocar el mur nord i es va ampliar l’església en aquesta direcció, formant un temple atípic de dues naus separades per pilars centrals, amb dues portes d’entrada a la façana principal.

Església de la Mare de Déu del Rosari, al Canyamelar, amb les seues dues portes d’entrada al temple.

És important assenyalar que aquesta peculiar característica, la de presentar dues portes a la façana, va ser heretada de la primitiva ermita del Rosari, que fou originalment construïda amb dues portes separades a la façana, tal com podem apreciar en alguns gravats antics.

Antis gravats dels poblats marítims de València, on s’observen l’antiga ermita del Rosari amb les seues dues portes d’entrada.

És probable que l’existència de la doble porta a la primitiva ermita (disseny arquitectònic heretat per l’actual església, com he dit) obeïsca a aquell costum d’evitar el contacte físic entre els fidels d’ambdos sexes durant el culte, tal com he explicat ades. La porta esquerra seria per a l’entrada i l’eixida dels homes, i la de la dreta per a la de les dones.

Doble porta d’entrada a la façana de l’església del Rosari del Canyamelar (fotografia cedida per José Aledón Esbrí).

No seria gens estrany considerar que aquest peculiar disseny de l’ermita fora concebut per mandat exprés de l’Arquebisbe Majoral, tenint en compte el seu caràcter fortament conservador en tot allò concernent a la moralitat pública. Recordem, per exemple, que aquest prelat ordenà suprimir les representacions teatrals a València arran del terratrèmol ocorregut a Montesa l’any 1748, en considerar-ho un càstig diví provocat per aquest espectacle públic.

A finals del segle XVIII la relaxació de costums es començava ja a observar a les platges del Canyamelar durant la temporada de banys, tal com testificava el botànic Cavanilles el 1795 al seu llibre “Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia”: “La playa del Grao es toda de arenas en cuesta muy suave. Allí acuden los de la capital á bañarse, cuyo prodigioso concurso aviva aquel recinto, ya de suyo interesante por el movimiento de las aguas y los buques que se descubren…. Varios sugetos acaudalados, no contentos con el pobre alojamiento de las chozas, han construido sucesivamente edificios espaciosos; unos pocos con toda solidez, los mas con el nombre y la forma exterior de barracas, en que se hallan las comodidades, los adornos, y hasta el luxo de la capital: por donde ha venido á formarse otra población numerosa al largo de la playa. Júntanse allí en estío personas brillantes de ambos sexos, viven con libertad, sin etiqueta, y en una diversión continua; se suceden los convites, los bayles y alegría; pero al cebo de estos deleytes acuden gentes díscolas, que se introducen en la sociedad para corromperla. Ya se nota que la virtud más sólida queda expuesta á perderse, y que á la juventud se le presentan exemplos muy nocivos. Sin duda se ignora este desorden, ó no han llegado á conocer su gravedad los que tienen obligación de remediarle”.

És molt probable que l’Arquebisbe, de segur coneixedor d’aquests fets, ordenara que la construcció de la nova ermita es realitzara d’aquesta manera, amb dues portes a la façana i dues naus separades, per tal d’assegurar que en cap moment es produiria contacte fisic entre les persones de diferents sexes al seu interior, evitant així les situacions de promiscuïtat com les que, als seus ulls, venien produint-se a la platja durant la temporada de banys.

Val a dir, a més, que en aquella època l’ermita estava molt a prop de la platja, fins al punt que durant anys hi va haver anelles a la seua façana per permetre als pescadors l’amarratge de les barques quan venien a escoltar missa després de tornar del treball diari a la mar, tal com recull l’historiador valencià Martinez Aloy.

Probablement aquesta proximitat del temple a la platja devia resultar als ulls de l’arquebisbe especialment problemàtica en època de major afluència de visitants de València a la platja propera, durant la qual, al seu parer, existia el perill de què s’estengueren a l’interior de l’ermita els comportaments moralment reprotxables entre homes i dones que s’observaven a la platja.

Finalment, és rellevant destacar que aquest exemple de construcció d’un temple religiós amb dues naus i portes separades a la façana principal, podria ser un exemple excepcional a Espanya, tal com va escriure en un article publicat l’any 1847 l’escriptor i articulista José María Zacarés a l’antic diari literari “El Fenix”, on assenyalava que només es tenia constància d’una altra església parroquial que tinguera una disposició arquitectònica semblant a la localitat de Ciutadella, a l’illa de Menorca.

Nota: Vull agrair al seguidor d’aquesta pàgina, José Aledón Esbrí, portaveu del col·lectiu “Canyamelar en marcha”, la seua ajuda i col·laboració per preparar aquest article, en haver-me subministrat bona part de la informació i documentació gràfica que hi apareix.

Compartir aquesta publicació

Visites des de l'1 de febrer de 2022

Publicacions rel·lacionades

Una retolació de carrer feta manualment pels seus propis veïns

Una curiositat més de la retolació de carrers a València...

La plaça de bous de València, inspirada en un amfiteatre romà.

Quina relació pot tindre la plaça de bous de València amb un amfiteatre romà ubicat en una ciutat francesa?...

Els serens de València, els més antics del món.

El cos de serens de València fou el primer en crear-se arreu del món...

La “font islàmica” de la plaça de Nàpols i Sicília.

Un testimoni del passat islàmic de la ciutat...

Els altres dracs del Patriarca.

El drac del Patriarca és un element ben conegut a la seua església. Però no és l'únic drac que podem trobar en aquest històric Seminari...

Un vell testimoni de l’antic municipi independent de Benimaclet.

Una retolaciö esdevinguda testimoni viu d'un passat històric com a municipi independent...