NATZARET, UN “LLATZERET” PER ALS MARINERS DE VAIXELLS EN QUARANTENA.

0
1539

Quina relació pot tindre una epidèmia de pesta que es va produir a la ciutat francesa de Marsella a principis de segle XVIII, amb el barri mariner de Natzaret?

Fer-se aquesta pregunta pot semblar sorprenent. Però per poder obtindre una resposta, haureu de llegir les línies que vénen a continuació.

Tal com havia exposat en anteriors apunts, les epidèmies de pesta bubònica van ser altament mortíferes des de la baixa Edat Mitjana fins a l’Edat Moderna. Això va provocar que les autoritats prengueren diverses mesures preventives per limitar la seua extensió i intentar reduir el nombre de víctimes.

El 7 d’agost de 1720 els magistrats de Marsella escriuen a Espanya per comunicar-los que la ciutat estava patint un brot de pesta. Arran d’aquestes notícies, el Rei Felipe V va remetre una Reial Provisió per informar de les mesures que pensava imposar per tal de previndre a Espanya les possibles negatives conseqüències.

València era una ciutat amb un trànsit marítim molt intens, el que la feia molt vulnerable a aquest tipus de situacions. Cal recordar que dues de les més importants epidèmies de pesta que havia patit la ciutat, les dels anys 1347 i 1647, havien entrat precisament pel port, a través de vaixells que havien arribat d’altres ports de la mediterrània.

En aquella Reial Provisió s’establia que els vaixells procedents de Marsella tenien la seua entrada completament prohibida, i per a la resta d’embarcacions s’havia d’establir un període de quarantena.

La ciutat reaccionà a aquestes ordres reals convocant una reunió amb els seus notables, per informar-los de la situació i dilucidar com planificar les reials mesures de seguretat establertes.

Durant els anys 1720 i 1721 el rei va enviar nombroses Reials Provisions, que es van resumir en un nou document amb vint-i-cinc ordres que havien de seguir-se obligatoriament per previndre el contagi a Espanya.

La primera, i més important, era la prohibició de comerciar amb tot França i les terres que componien el seu imperi, i impedir l’entrada, tant per mar com per terra, de les persones que vingueren d’enllà, sota pena de mort. L’admissió de vaixells que hagueren fet escala a França i comerciat amb ells, estava totalment prohibida. En el document es detallaven també els passos que calia seguir per a l’admissió d’un vaixell per part d’un comissari de sanitat, i de les penes a les quals serien sotmesos aquells que incompliren qualsevol de les instruccions que imposà el rei.

Així doncs, el resguard d’Espanya enfront de la pesta estava molt estudiat i totes les precaucions possibles estaven establertes per a la major seguretat dels espanyols.

Com a part d’aquestes mesures, es va decidir la construcció a València d’un llatzeret. Els llatzerets eren edificis de fundació municipal o reial, encara que amb una certa connotació religiosa en la seua advocació a Sant Lázaro, patró de pobres i malalts. Per això, etimològicament, la paraula “llatzeret” derivava de “lázaro”.

Aquests edificis es dedicaven a allotjar els passatgers de vaixells i les seues mercaderies que havien de complir un període de quarantena, per evitar l’extensió de la pesta. Per tant, els llatzerets formaven part de les mesures de protecció dels ports i ciutats.

Sense més dilacions, l’1 de desembre de 1720 el rei va manar a les autoritats municipals la construcció d’un llatzeret que donara funció al port. El monarca va comunicar que els diners necessaris per a la seua construcció, que no pogueren ser assumits per l’ajuntament, serien aportats per les arques reials. Fins llavors unes barraques havien fet tal funció, en unes condicions de salubritat deficients.

Al mateix temps es va decidir també crear un altre llatzaret més a prop de la ciutat, destinat a posar en quarantena a persones que viatjaven per terra. Per a tal funció, es va habilitar una ermita que es trobava en el camí de Morvedre, actual carrer de Sagunt. Actualment hi ha en el seu lloc la parròquia de Sant Lázaro.

Les quarantenes en els llatzerets tenien un seguiment detallat. Les autoritats registraven les persones que havien de complir quarantena, la seua condició sanitària i la de les seues mercaderies. Només el Consell Municipal tenia autoritat per donar la aprovació perquè acabara la quarantena, després de reble el vist i plau del metge.

El llatzeret hauria de ser construït en les rodalies del port, tal com s’hi havia indicat, a fi d’evitar desplaçaments de les persones potencialment contagiades que pogueren transmetre la malaltia. I hauria d’estar lluny de la ciutat, aïllat de qualsevol nucli de població. Finalment es va triar un lloc proper a la platja situat a sud de la desembocadura del riu, a la partida de Bolmayor.

L’any 1721 es van iniciar les obres, que van durar uns pocs mesos.

En aquests mapes es pot veure la ubicació del llatzeret, un cop havia entrat en funcionament.

Plànol de València, on s’hi indica la ubicació del llatzeret.
Plànol de València de 1808, on s’hi ubica el llatzeret.

En un mapa que conté la descripció topogràfica de la ciutat de València del Cid en 1821, de Cristóval Sales, es detalla una mica la morfologia del llatzeret. Hi apareix una línia perimetral que seria la del mur que aïllava completament l’edifici de l’exterior. Comptava amb dos pavellons independents, amb els seus respectius patis centrals, destinats a albergar separadament a les persones amb diferents requeriments de quarantena.

En cap altre port espanyol es va construir un llatzeret, de manera que el de València donava servei a tot el país, fins que en 1817 va entrar en funcionament un de nou a Maó, a l’illa de Menorca. Aquest nou llatzeret va relegar a un segon pla el de València, al ser més modern i de majors dimensions.

Les obres del port de València encetades l’any 1862, amb la creació nous molls i la prolongació de l’existent, va canviar la circulació dels corrents marítims en aquesta part de la costa, produint una acumulació de sorra a la part nord, a les platges de la Malva-rosa i el Cabanyal, que es van veure recrescudes, i un efecte contrari de regressió de les platges a la part sud, precisament on es trobava el llatzeret.

Possiblement aquesta alteració del litoral va poder ser la causa de la seua desaparició, ja que s’hi trobava molt pròxim a la línia de la costa (tal com apareix ubicat en els plànols), i pogué ser engolit per la mar. L’últim plànol en què consta una referència al llatzeret nomenant-ho com a tal, és de l’any 1882. A partir d’aquest moment, es desconeix el seu destí i quan va desaparèixer, si va ser derruït per abandó o bé ho va fer desaparèixer el mar.

El llatzeret va provocar un creixement urbanístic de la zona on s’havia ubicat. Malgrat que la seua funció requeria una ubicació remota per a seguretat dels habitants de València, diverses edificacions es van alçar en les seues proximitats, eludint-ne tota precaució. Al principi van ser les cases dels propis treballadors del llatzeret, però posteriorment s’hi anaren afegint les d’alguns pescadors, fet afavorit per les bones comunicacions a les que s’havia dotat a l’edifici i a una certa activitat comercial que es produïa en els seus voltants. Podem veure-les en el plànol de 1808 mostrat abans.

Aquest poblament que es va anar produint en els voltants del llatzeret, va ser el veritable origen de barri de Natzaret. De fet, etimologicamente el nom de Natzaret prové de Llatzeret, pronunciat popularment com “llazaret”. I finalment Natzaret…

En un plànol de l’any 1821, què he esmentat ades quan parlava de la seua morfologia, ja apareixen dos nuclis diferenciats, denominats “Lazareto de Sanidad” i “Nazaret“. Potser es tracta de la primera referència historiogràfica existent de barri. En aquest plànol Natzaret ja presentava de manera embrionària una estructura de poble, comptant-hi amb un carrer principal entorn del qual creixen algunes construccions.

Plànol de 1821, on apareix per primera volta Natzaret. S’hi pot observar també la morfologia constructiva del llatzeret.

És curiós assenyalar com l’any 1883 la platja seguia apareixent anomenada en la cartografia com “Playa del lazeret“, no sent fins al 1925 quan en un plànol apareix ja como “Playa de Nazaret“.

I fins ací la curiosa relació entre l’epidèmia de Marsella i el barri de Natzaret.

Nota: bona part de la informació d’aquest apunt ha estat treta del treball “El lazareto marítimo de la ciudad de Valencia”, de l’autora Laura Reyes Martínez.

Subscriu

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here