En un apunt que vaig publicar fa uns dies, vaig parlar de les diferents muralles que havien protegit la ciutat de València al llarg dels seus vint-i-dos segles d’existència.
La darrera a construir-se havia sigut la muralla cristiana. Si passegem al llarg de la ronda interior de la ciutat, seguint el traçat dels carrers Colom, Xàtiva, Guillem de Castro i de la façana septentrional de la ciutat que dóna al llit del Túria, fins a tornar a trobar el carrer Colom, passant per la plaça de la Porta de la Mar, haurem caminat exactament sobre el traçat d’aquella muralla. La ciutat que queda a l’interior d’aquesta ronda és el que coneixem com Ciutat Vella, que compta amb sis barris històrics: el Carme, Velluters, al Mercat, Sant Francesc, la Xerea i el nucli fundacional de la ciutat, el barri de la Seu.
Des de l’aire, aquesta ronda interior que envolta Ciutat Vella és fàcilment identificable en les fotografies aèries. Podem parlar que el traçat de la muralla ha produït en la ciutat una mena de “fossilització” de la seua trama urbanística més antiga.
La muralla gòtica de València va ser construïda en el segle XIV quan el rei Pere el Cerimoniós va plantejar als Jurats de la ciutat (l’equivalent al batlle i regidors actuals) la conveniència d’alçar una nova fortificació que superara les limitacions de la vella muralla de l’època àrab, i poguera englobar als nous barris que hi havien crescut extramurs arran de la conquesta cristiana.
La constant hostilitat existent llavors amb el Regne de Castella, i en particular amb el seu rei Pedro de Castella, anomenat Pedro el Cruel, aconsellaven que l’empresa es realitzara en el menor temps possible.
A partir de l’any 1356 es va fer càrrec de les obres una junta que es va denominar de ‘Murs i Valls’, una mena de Regiduria d’Urbanisme i Obres Públiques actual. El tancament sencer de la ciutat per la nova muralla, de poc més de 4 quilòmetres de perímetre lineal, es va produir 14 anys desprès del seu inici, el 1370.
Arribats a la segona meitat del segle XIX, desprès de cinc segles d’haver estat construïda, l’asfíxia en què vivien els ciutadans del Cap i casal pel cinturó de muralla que envoltava completament la ciutat, s’havia fet insuportable, particularment en els últims anys degut a l’aparició de diverses epidèmies que van castigar durament els habitants de la ciutat.
L’amuntegament i una creixent sensibilitat per la higiene pública avalaven la bondat del projecte d’enderrocament de les muralles: “Segurament que els nostres fills, ja que no hem de concedir més llarg termini, es riuran de la trampa en què romanien els seus pares, com si visqueren en un castell o millor encara en una presó“, deia un anònim redactor d’un diari local de l’època. Però també hi havia, molt probablement, raons d’especulació urbanística, per la segura revaluació del nou espai urbà que s’anava a produir amb el creixement de la ciutat extramurs. Totes aquestes raons van estar en el rerefons d’aquesta decisió.
Algunes de les famílies més poderoses de la burgesia capitalina havien anat comprant terrenys d’horta a bons preus, sabedors que tard o d’hora aquests s’anaven a revaluar com a conseqüència de la futura expansió de la ciutat que seguiria a la desaparició de la seua muralla. Res de nou sota el cel…
L’ordre de l’inici de l’enderrocament la va donar l’aleshores governador civil, Cirilo Amorós, qui va obtindre permís de la reina Isabel II, la qual hi va haver de vèncer l’oposició dels militars, que no volien que es llevara la protecció defensiva de la ciutat, realment ja innecessària en aquella època.
Hi adjunte a continuació sengles litografies d’època, concretament del litògraf francès Pascal Guesdon, fetes pocs anys abans de la desaparició de la muralla, on s’aprecia perfectament com la muralla gòtica envoltava tota la ciutat:
Finalment el 20 de febrer de 1865, exactament a les 16.30 hora local, autoritats i ciutadans del Cap i casal es van agrupar davant del pont del Real per presenciar l’inici de l’enderroc de la vella muralla de la ciutat.
La tremenda crisi de la indústria de la seda que patia la ciutat des de feia uns anys, havia deixat a l’atur a més de mil cinc cents obrers només a València, els quals van ser emprats com a ma d’obra en l’enderrocament. La conflictivitat social que això estava provocant, va ser també un bon argument utilitzat pel govern de la ciutat per convèncer el govern de Madrid de la imperiosa necessitat del projecte.
En aquell moment, exactament desprès de 511 anys de emmurallament, la ciutat s’obria definitivament a l’horta que l’envoltava.
Vist amb la nostra perspectiva del temps ja transcorregut, podem dir que la ciutat perdia una vertadera joia històrica i arquitectònica: la seua muralla gòtica. Podem imaginar una València actual amb aquella muralla completa i totalment rehabilitada?
Hi adjunte un gravat d’època què mostra el moment en què va començar aquell enderrocament, just front al pont del Real, esdeveniment que va ser presenciat per una multitud de gent, com es pot veure en aquest altre grava d’època:
