Sertoria Màxima, una dona de l’aristocràcia de la Valentia romana.

1
1637

Sertoria Màxima va ser una dona que pertanyia a l’aristocràcia de la Valentia romana imperial, a l’època en què els emperadors de les dinasties Flàvia i Antonina dominaven Roma.

Aquestes dues dinasties es van repartir el poder en l’imperi romà entre els anys 69 i 192 d.C, coincidint amb l’època de major creixement i esplendor de la València romana. Llavors, per exemple, es va construir el circ romà de la ciutat i la seua àrea urbanitzada va créixer considerablement respecte a la d’època republicana.

Sertoria formava part de la família dels Sertoris, un dels llinatges millor coneguts pels estudiosos, l’origen del qual apareix lligat al de mítica figura de Quinto Sertori, el famós polític i militar romà que es va rebel·lar contra Roma a Hispània. Per tal de sufocar-ne la rebel.lió, Roma envià a Hispania al general Pompeio. L’enfrontament de les tropes de Sertori amb les de Pompeio a les portes de Valentia va provocar la seua destrucció l’any 75 a.C, per la qual cosa va romandre deserta durant més de 50 anys.

La dinastia dels Sertoris va poder romandre a Valentia per part dels seus partidaris després de la mort de Sertori l’any 72 a.C, en senyal de suport i fidelitat a la seua figura ja desapareguda. El seu nomen o llinatge podria haver estat reconegut pel propi Pompeio després de la seua mort o, més probablement, anys després en època de César August, quan les concessions a la ciutadania ja no presentarien obstacles al fet que s’adoptara sense risc el nomen Sertorius, associat a la figura d’un rebel contra el propi imperi.

Sertoria era un membre ingenu d’aquesta dinastia, és a dir, lliure de naixement, no lliberta. Estaria emparentada amb altres importants llinatges de la ciutat, com ara els Antonii, i possiblement també amb els Iulii i els Valerii, formant part de l’oligarquia més poderosa de la Valentia d’aquells temps.

Sertoria, filla de Quinto Sertorius, tenia un marit de nom Marc Antoni Avito, i una filla anomenada Antonia Lèpida.

Però, com poder saber tot això, si des que va viure Sertoria han passat quasi dos-mil anys? La resposta la tenim en la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats de València. O millor dit, a la seua façana.

Durant la seua construcció, a mitjans del segle XVII, es van trobar diverses làpides funeràries romanes al seus fonaments. La idea de romandre en la memòria, que el record dels vius no es perdés en el temps una vegada eren morts, era una cosa molt important en el ritual funerari romà. A més de la ubicació de les tombes, de la seua mida o tipologia, l’epigrafia funerària tenia un paper destacat en aquella època. A través de textos escrits en pedra, en les làpides, els romans van aconseguir que els noms, edat, família, aficions i vida dels seus éssers estimats romangueren per sempre vius a través dels segles.

De totes les inscripcions que s’han conservat fins als nostres dies (unes 300.000 en tot l’antic Imperi), més del 70% són funeràries. En aquest tipus de làpides és molt freqüent trobar informació relativa al personatge mort, tal com el seu nom complet, el seu llinatge, edat, professió i alguns honors, aquests últims en cas de què s’haguera dedicat al món de la política. També és habitual trobar en elles una sèrie de fórmules estereotipades de tipus religiós o sentimental.

Quan Sertoria Màxima va morir, el seu marit Marc Antoni i la seua filla Antonia van voler que la seua memòria romanguera escrita en pedra. Per això, li van dedicar una làpida funerària conjunta, que va ser recuperada durant la construcció de la Basílica i posteriorment encastada al sòcol de la seua façana principal, juntament amb unes altres que es trobaren també durant les obres. Gràcies a això, podem saber ara de l’existència d’aquesta dona, de la seua família i de l’epoca aproximada en què va viure.

Ubicació de la làpida funerària a Sertoria Màxima, al sòcol de la Basílica de València (Fotografia pròpia).

La làpida funerària dedicada a Sertoria, diu el següent a la part esquerra, la dedicada pel seu marit:

SERTORIAE

Q(inti) F(iliae)

MAXIMAE

M(ascus) ANTONIUS

AVITUS

UXORI

I a la part dreta, la dedicada per la seua filla:

SERTORIAE

Q(inti) F(iliae)

MAXIMAE

ANTONIA

M(arci F(ilia)) LEPIDA

MATRI

Què es traduiria de la següent manera:

“A Sertoria Maxima, filla de Quinto, Marc Antoni Avito, a la seua dona”.

“A Sertoria Maxima, filla de Quinto, Antonia Lèpida, filla de Marc, a sa mare”.

Làpida funerària a Sertoria Màxima, a la Basílica de València (Fotografia pròpia).
Detall de la làpida funerària a Sertoria Màxima, en la dedicatòria del seu marit (Fotografia pròpia)
Detall de la làpida funerària a Sertoria Màxima, en la dedicatòria de la seua filla (Fotografia pròpia)

Si voleu conèixer més detalls sobre la troballa i ubicació d’aquestes làpides romanes existents a la façana de la Basílica de València, podeu fer-ho en aquest apunt que vaig publicar fa un temps en aquesta web:

Subscriu

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here