LA SORPRENENT HISTÒRIA D’UN QUADRE INACABAT A LA CATEDRAL DE VALÈNCIA.

0
666

Passejar per l’interior de la Catedral de València és com fer-ho a través d’un llibre obert sobre la història de la ciutat. Des de l’època romana i islàmica, algunes restes de les quals podem trobar-les al Museu catedralici, fins al romànic o el neoclàssic, passant per tots els períodes arquitectònics intermedis, que podem trobar a cada racó de la Catedral.

Però si passegem per l’Arcada nova, l’última ampliació feta en el segle XV, i més concretament pel passadís que comunica el cos de la Catedral amb la Sala Capitular (a hores d’ara Capella del Sant Calze), i ho fem “amb ulls curiosos”, segurament ens cridarà poderosament l’atenció veure un quadre antic que sembla inacabat. Es tracta, més concretament, d’una Adoració dels Pastors d’estil renaixentista.
A la part inferior del quadre només apareixen els traços de les formes que el seu pintor anava a dibuixar, però no hi ha pintura.
A què es deu aquest sorprenent i curiós fet?

Per a poder-ho explicar, ens hem de remuntar al 21 de maig de 1469.
Aquell any, durant la celebració de la festa de Pentecosta, es va fer baixar una coloma de cartró-pedra des de dalt del cimbori, entelat en blau aquell dia tan especial per simular el cel. Tot açò sobre un cadafal muntat en el Cor de la Catedral, on entre altres personatges es trobaven els dotze apòstols.
L’esmentada coloma, que lògicament representava l’Esperit Sant, per donar-li més realisme a l’actuació (tal com narra el capítol d’Els Fets de la Bíblia), llançava “llengües de foc” que es recreaven aquell dia amb bengales que eixien del cos de la coloma.
Però durant la representació va passar una cosa inesperada: durant el descens de l’Esperit Sant, les espurnes de les bengales que eixien de la coloma varen arribar als draps que emmarcaven el retaule de fusta i plata, provocant ràpidament un incendi que danyà tota la decoració de l’absis i les pintures de la seua volta. Un autèntic desastre pel valor material, cultural i simbòlic de tot allò que va cremar-se!

En els anys successius s’intentà la seua restauració, però els danys originats pel foc varen ser tan importants que es va aconseguir restaurar-les.
La importància artística, cultural i econòmica que ostentava la València de la segona meitat del segle XV, el Segle d’Or valencià, va fer que urgira molt la reparació de les pintures de la Capella major de la Seu. Era una qüestió de prestigi de la ciutat i de la seua Catedral davant del món.

El 21 de juny de 1472, el cardenal Roderic de Borja, arquebisbe de València, arribà a València enviat com a llegat del Papa Sixt IV al regne hispà, per obtindre la col·laboració dels Reis peninsulars en la croada contra el turc i per resoldre els defectes de forma que havia hagut en el matrimoni de Ferran d’Aragó i Isabel de Castella. En el seguici que acompanyava a Roderic, el futur pontífex Alexandre VI, es trobaven els pintors italians Paolo di San Leocadio i Francesco Pagano.

Roderic de Borja, amarat d’aquest nou moviment cultural i artístic que portava ja dècades cobrint d’art tots els racons d’Italia, el Renaixement, apostà fort per aquests pintors per realitzar els frescos que s’havien destruït. Però s’anaven a fer amb un estil artístic i pictòric desconegut aleshores en la Peninsula, l’estil renaixentista.
El Cabildo de la catedral, tot i la pressió exercida per Roderic perquè es contractaren ràpidament a Pagano i a Sant Leocadio, als quals coneixia bé a Itàlia, recelà d’aquest nou estil renaixentista desconegut per a ells, però acceptà la seua imposició amb una condició que ja havia fet servir en intents frustrats anteriors: fer una mena “d’examen” als dos pintors, per comprovar si la seua tècnica i la seua pintura eren dignes de decorar la Capella major de la Seu de València.
Roderic de Borja i els pintors hi acceptaren, i el Cabildo els demanà que pintaren un “clàssic”, una Adoració dels pastors a Betlem.

Al cap de pocs dies d’encetada la pintura, feta al fresc, el Cabildo va quedar impressionat del que estava veient i va decidir contractar els pintors sense haver estat acabada la pintura. El 28 de juliol de 1472, el Cardenal, el Cabildo i els esmentats pintors van estipular signar un contracte per valor de 3.000 ducats per a la decoració de la Capella major.

El fresc que anaven a pintar en la Capella era el dels dotze àngels músics que adoraven a la Mare de Déu, pintures que van ser cobertes durant el barroc i que, com vaig explicar en apunts anteriors, van ser “redescobertes” l’any 2004.
Doncs bé, el fresc de l’Adoració dels pastors a Betlem inacabada que podem veure en el passadís cap a la Capella del Sant Calze, és precisament el de “l’examen” que el Cabildo va imposar a San Leocadio i Pagano com a condició per poder ser acceptats com a pintors de la Capella major.
Posteriorment el fresc es passà a llenç, tal com ho podem observar actualment penjar en el passadís. Tot just enfront del fresc podem trobar una altre semblant, però sembla ser que tots dos van correspondre a la mateixa prova que s’els va fer als pintors italians.

Un fet destacable de explicar seria el que aquesta pintura inacabada és realment la primera pintura renaixentista realitzada a la Península, encara que es considera com tal la dels àngeles músics, com vaig comentar en l’apunt anterior, en ser la primera que va ser completament acabada.

Hi adjunte a continuació una fotografia del passadís cap a la Capella del Sant Calze, on hi he assenyalat amb una fletxa groga el lloc on es troba l’esmentat quadre, per que pugau localitzar-lo fàcilment si passeu per allà. En l’altra fotografia podeu observar el dit quadre.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here