Era la matinada del 18 de febrer d’un any desconegut del segle XIX. Un vaixell a vela navegava davant de la costa de València enmig d’una forta tempesta i d’un mar embravit que amenaçava d’enfonsar-lo.
Les ones recorrien amb força la coberta i els mariners amb prou feines aconseguien traure l’aigua que entrava a l’interior del vaixell. Alguns intentaven distingir les llums que els indicaren l’entrada al port de València, però el temporal limitava molt la visibilitat i no encertaven a veure cap llum que els orientés en el camí cap a la seua salvació.
Els seus càlculs els havien situat al migdia davant del cap de Sant Antoni, per la qual cosa a aquelles hores de la matinada ja haurien d’estar davant de la costa de la ciutat de València. Sense cap possibilitat d’orientar el vaixell, només una casualitat els podia dur davant de la bocana del port, evitant ser llançats contra l’escullera o anar a embarrancar davant de la costa de El Saler, cosa que amb tota seguretat els faria abandonar el vaixell i posar en greu risc les seues vides.
En un moment donat, a un dels mariners li va semblar escoltar una campana llunyana. No n’estava segur, semblava que havia estat com una il·lusió o un miratge sonor. Ningú més dels seus companys l’havia sentit. Però de sobte es van tornar a sentir els tocs d’una campana, que aquesta vegada sí, diversos mariners van poder escoltar-la amb dificultat enmig de la foscor i del fragor de la tempesta. Aquell so miraculós els havia orientat, ja que els havia indicat que es trobaven sense dubte davant de la costa de la ciutat.
Llavors, van poder maniobrar en conseqüència i esperar les primeres llums del dia per mamprendre la maniobra d’entrada al port, com així va passar. Quan ho van fer, van poder veure que prop havien estat de xocar contra els penya-segats de l’escullera, cosa que hauria suposat l’enfonsament sense remei del vaixell i, probablement, la pèrdua de moltes de les seues vides. Aquell so de campana miraculós, enmig de la foscor de la nit i del fort onatge, els havia salvat la vida.
Quan arribaren al port i pogueren posar peu a terra, van voler esbrinar quina campana era aquella que havien escoltat i que els havia salvat d’un naufragi quasi segur. Algú els va dir que l’única campana que va poder sonar aquella matinada era la del campanar d’un xicotet poble anomenat Campanar, que es trobava prop de la ciutat però en direcció a l’oest. Aquella matinada Campanar havia celebrat l’albada de la Mare de Déu de Campanar amb un toc de campanes que tradicionalment es feia entre les 4 i les 5 de la matinada, com era costum fer-ho totes les matinades de cada 18 de febrer des de feia més de dos-cents anys. Amb aquest toc de campanes els habitants de Campanar celebraven la vigília de la troballa de la Mare de Déu de Campanar, que s’hi havia produït el 19 de febrer de l’any 1596.
Els mariners van quedar impressionats per la qualitat del so d’aquella campana, que havia arribat als seus oïts a més de 10 quilòmetres de distància, enmig del fragor d’una gran tempesta i d’un mar embravit. Aquell dia tots ells van decidir fer ofrenes i donatius a la Mare de Déu de la Misericòrdia, patrona de Campanar, en senyal d’agraïment per haver salvat les seues vides.
La notícia de la salvació del vaixell, gràcies a l’excel·lent so que emetia la campana de la parròquia de Campanar, va córrer com la pólvora per tot arreu de la ciutat i els pobles de l’horta dels voltants. Molta gent va considerar aquell fet com a miraculós. La campana de l’església de Campanar ja era ben coneguda pels mariners de la zona, els quals la coneixien amb el nom de “la Solà”, per ser el seu so molt penetrant i l’únic capaç d’arribar mar endins d’entre totes les campanes de València i els seus voltants.
Però sembla que no a tothom li va agradar que es reconegués l’extraordinària qualitat del so d’aquella campana, ja que en alguna parròquia o poble proper a València es vanagloriaven de tindre les campanes construïdes amb el millor bronze, cosa que les feia tocar amb el millor so, la qual cosa necessàriament no significava que hagueren de ser les que s’escoltaren des de més distància. El fet que aquest protagonisme els fos arrabassat per la campana de Campanar, a alguns els va corroure d’enveja l’ànima. Per això, es van conjurar per fer emmudir per sempre aquella extraordinària campana que els havia pres el protagonisme a la seua.
Quan va arribar el 19 de febrer de l’any següent, un grup de forasters que van acudir a les celebracions de Campanar van demanar permís als campaners per poder manejar les cordes i voltejar les campanes després de la Missa Major. Ells eren també campaners, i coneixien bé l’ofici del volteig de campanes, per la qual cosa la seua petició va ser atesa.
Després de voltejar-les amb molta força, quan el bronze de la campana estava molt calent, algú d’ells va llançar un barret al badall de “la Solà”, amb la qual cosa van aconseguir que quedés esquerdada, “badà” com es sol dir. A causa d’aquest incident que els forasters van fer passar per fortuït, la campana va perdre per sempre l’excel·lent sonoritat que l’havia caracteritzada.
En quedar inservible, va haver de ser fosa. El seu bronze va formar part d’una nova campana, la de la major de les campanes que ha tingut l’església, l’anomenada “Maria de Campanar”, fosa l’any 1906. El seu so, però, no va poder igualar el que tenia “la Solà”. Aquesta campana es va badar una altra vegada l’any 2002 durant un repic, havent de ser fosa de nou per donar lloc a la nova campana major, a la qual van anomenar també “Maria de Campanar”, fosa l’any 2003. Té un pes de 916 kg. i un diàmetre de boca de 112 cm., i a hores d’ara és la que està a la parròquia de Campanar.
Aquesta història que acabe de relatar va ser contada per Vicente Ortiza, un vell “campaner” que ha transmès una tradició oral que va aprendre quan era menut. Si aquesta relat del vaixell és realitat o una simple llegenda, no ho sabem. Tot i que sí que és cert que moltes d’aquestes tradicions que es transmeten oralment al llarg de generacions, solen tindre el seu origen en esdeveniments reals que el poble memoritza i després transmet oralment als seus descendents, amb un grau més o menys gran de fantasia o veracitat.
La veritat és que a la torre de la parròquia de l’antic quarter de Campanar (poblet que al llarg del segle XIX, quan tingueren lloc els esdeveniments esmentats, va gaudir d’autonomia municipal al llarg de sis dècades), pujant per la seua estreta escala a la sala de campanes, es passa per una cambra on es guarden les cordes que s’utilitzen per fer el toc manual de campanes. En aquesta cambra es troba un antic grafit pintat sobre una de les parets, que representa la figura d’un vaixell. O millor dit, de mig vaixell. Ningú no sap ben bé quan va ser pintat, ni per qui ni el perquè, encara que es pensa que pot datar del segle XIX. El fet que la pintura acabe bruscament al costat de la paret on hi ha la porta per on s’accedeix a la cambra, fa pensar que possiblement el dibuix en origen representaria un vaixell sencer, no una meitat com es veu ara, però que quan la cambra es va construïr, la meitat que hi va romandre fora es va perdre.
Mirant el grafit podem observar una estructura reticular, que sembla indicar-nos una xarxa de pescar. Al vaixell apareixen representats dos pals, un més gran i un altre més menut. Tots dos apareixen rematats per una creu.
Sembla estrany trobar el dibuix d’un vaixell a la parròquia d’un poble com Campanar que està allunyat de la costa, més lluny fins i tot que la mateixa ciutat de València, i els habitants del qual han sigut tradicionalment agricultors que han viscut al llarg de segles dels productes de la rica horta que els envoltava, productes que servien per a la seua alimentació i que tradicionalment també anaven a vendre a València els dies de mercat. Les tasques associades a la pesca a la mar serien, per tant, més aviat estranyes als seus habitants.
És per això que sembla raonable pensar que la persona que va pintar aquest grafit, i que va triar per fer-ho precisament al campanar on es trobava la campana protagonista d’aquesta vella història, ho fes com a recordatori d’aquest esdeveniment.
Per descomptat, solament és una suposició, però pel que hem conegut sembla tindre un fonament raonat.
Nota: Vull agraïr a l’associació de Campaners de Campanar la seua excel.lent disposició i col.laboració per poder fotografiar el grafit del campanar i les seues campanes.
