En el segle XVIII els nuclis urbans dels pobles i ciutats espanyoles encara presentaven un aspecte clarament medieval. No existia cap ordenació municipal que permetés realitzar una delimitació precisa de les propietats i de qui eren els seus amos. Ni tan sols els noms dels carrers estaven oficialment establerts i, a sovint, canviaven d’acord amb la moda o el gust popular de cada època. Degut a tot això, per a la Administració espanyola era, pert tant, del tot impossible intentar establir un sistema recaptatori eficaç.
Fruit de les reformes il·lustrades, durant el regnat de Carlos III es va plantejar fer una planimetria detallada dels barris i districtes de les principals ciutats espanyoles, amb l’objectiu d’elaborar una reforma integral del deficient sistema tributari existent fins aleshores. Aquesta laboriosa tasca, encetada a mitjans de segle a la ciutat de Madrid, es va estendre fil per randa al llarg de la segona meitat del segle XVIII a altres ciutats del Regne on hi havia Audiències o Chancilleries, tal com deia la Reial Cèdula de 6 d’octubre de 1768: «por quanto nada importa más que la uniformidad de las ciudades capitales del Reyno con la Corte». La ciutat de València estava entre elles.
Aquestes ciutats, tal com va passar a la capital, van quedar dividides en Barris i Districtes. I les Cases i les Illes de Cases es van identificar totes elles amb taulells ceràmics blancs amb lletres i números en blau, tal com vaig explicar en un apunt que vaig publicar fa un temps, l’enllaç al qual podeu trobar a continuació:
Aquesta nova ordenació urbanística, que afectava a les principals ciutats del Regne, va ser publicada en una nova Reial Cédula el 13 d’agost de 1769. En ella s’indicava el nombre de Districtes en què havia de dividir-se cada ciutat. València va quedar-ne dividida en quatre.
En el capítol XII d’aquesta Reial Cèdula s’establia la necessitat de col·locar taulells de numeració a «Todas las casas de las referidas Ciudades, inclusas Parroquias, Conventos, Iglesias y lugares píos se numerarán con azulejos, como también las casas de Ayuntamiento, y las de las Chancillerías y Audiencias, sin exceptuar alguna por privilegiada que sea; distinguiéndolas en Manzana, como se ha hecho en Madrid, y a costa de sus dueños», tal com podem llegir a continuació:
A València, segons explicava el cronista oficial de la ciutat Vicente Boix en la seua “Guia de forasteros en Valencia” publicada en 1849, la divisió de la ciutat en Cuartels es va aplicar d’immediat en 1769. Es van anomenar del Mar, del Mercat, de Sant Vicent i dels Serrans. Alhora, cadascun d’ells va quedar dividit en vuit Barris. Aquella primera identificació d’Illes de cases i de Cases feta a València és encara ben visible a hores d’ara en nombroses Illes i habitatges de la Ciutat vella, en què podem trobar encara els característics taulells blancs esmaltats amb paraules i números en color blau, indicant la “MANZANA“ seguida de la numeració corresponent.
Patraix, en origen una antiga alqueria islàmica, actualment esdevinguda un populós barri de la ciutat, fou un dels quatre quarters en què es va dividir l’horta periurbana de València en època moderna. Es situava a poc més d’un quilòmetre de distància dels murs medievals de la ciutat. Era el principal nucli d’horta periurbana sud-occidental i, a l’igual que els altres tres quarters de l’horta (Benimaclet, Campanar i Russafa), els seus habitants pagaven els mateixos impostos que els de la ciutat.
Arran de la conquesta cristiana de València per les tropes de Jaume I, Patraix esdevingué un Senyoriu feudal que va ser atorgat a Guillem Escrivà, qui era el notari major del rei. Precisament l’any 1769, any en què va ser publicada la Reial Cèdula que establia la nova ordenació urbanística de les ciutats, el senyoriu de Patraix va passar a mans de la familia Montserrat i Cruïlles, esdevenint llavors Baronia de Patraix.
Com que els nuclis del quatre quarters estaven sotmesos a les mateixes obligacions tributàries que la ciutat, tal com he explicat ades, el minuscul nucli urbà de Patraix fou dividit també en Illes de Cases, i aquestes identificades de la mateixa manera que les de la ciutat, amb taulells blancs esmaltats amb lletres i números pintats en blau.
Malgrat el temps passat i els esdeveniments succeïts en l’urbanisme i l’arquitectura del barri, encara podem trobar actualment un d’aquells taulells incrustat a la façana d’una de les seues cases més antigues, situada en el carrer del Marqués d’Elx número 16. Correspon a la “MANZANA 2“. Com que el nucli urbà era molt menut, probablement no n’hi hauria més de quatre o cinc “MANZANAS”. Un taulell que podem estimar en una antiguitat d’uns 250 anys.
En la capçalera d’aquest apunt podeu veure com és, i en les fotografies de a continuació on localitzar-ho, per si teniu la curiositat de vindre a la part històrica de Patraix a veure-ho:
