Segurament molts de vosaltres heu sentit parlar d’una de les vies de comunicació més importants que existien en l’època de l’imperi romà: la via Augusta.
Però, quin era el seu traçat?
Les cròniques més antigues parlen d’Heracles com el creador de la primera via de comunicació o carretera, la qual discorria des del riu Guadalquivir fins a la zona coneguda com Reggio Calàbria, a l’actual Italia.
Aquesta via va prendre segles desprès el nom de Via Augusta, per haver sigut l’emperador romà August un dels artífexs de la seua remodelació i ampliació.
Aquesta carretera, com així la podríem anomenar, fent un paral·lelisme amb les actuals vies de comunicació, era la calçada romana més llarga de la Península Ibèrica, i recorria més de 1.500 quilòmetres des dels Pirineus fins a l’actual ciutat de Cadis.
La Via Augusta travessava de nord a sud les terres valencianes, establint uns vials secundaris que partien d’ella i que posaven en comunicació els assentaments i ciutats de l’interior i de la costa amb la principal via de comunicació de la capital de l’imperi, Roma.
La seua entrada a l’actual província de València es realitzava per l’actual comarca del Camp de Morvedre, tenint com a primera bifurcació la ciutat de Arse / Saguntum (actual Sagunt). Continuava desprès cap als termes de Puçol, El Puig, Massamagrell, Massalfassar, Albuixech, Meliana, per arribar a València on es tornava a dividir: un ramal prenia el camí de l’altiplà cap a Castella, aproximadament per l’actual traçat de l’autovia A3, i l’altre comunicava amb Edeta (l’actual Llíria).
Quan la ciutat de València va ser fundada l’any 138 a.C. al centre d’una xicoteta illa o península fluvial propera a la Mediterrània, envoltada de marjals i canals naturals que formava el Túria, el lloc sembla que no va ser triat per casualitat.
Va ser perquè per aquell indret passava la via llavors anomenada Heraclea, i posteriorment Augusta. Encara que també és possible que la Via realment tinguera originalment un traçat més cap a l’oest, i s’alterara el seu recorregut per fer-lo passar per la nova ciutat de Valentia.
Hi adjunte un mapa de la península ibèrica, en què podeu veure el traçat de la via Augusta i les principals ciutats que travessava, entre elles València (17) assenyalada amb una fletxa:
La perfecció de la xarxa viària romana era proverbial. Les vies eren un mitjà per exercir amb rapidesa el control militar i administratiu sobre el vast Imperi, sense oblidar la seua faceta econòmica per facilitar el transport i el comerç.
El traçat urbà de Valentia, com el de totes les ciutats romanes de nova planta, es va articular en dos eixos o carrers principals: el cardus i el decumanus.
La via Augusta, al seu pas per la ciutat, va coincidir amb el cardus màxim, un eix nord-sud que es creuava perpendicularment amb el decumanus a l’actual Plaça de l’Almoina, què tenia direcció est-oest (aquesta cruïlla la podem veure si visitem al Centre Arqueològic de l’Almoina).
A partir d’aquests dos carrers principals s’alineaven altres paral·lels secundaris, conformant tots ells un entramat ortogonal del què emergeixen les insulae o illes de cases. Aquestes dues vies principals estaven pavimentades amb lloses de pedra calcària dolomítica grisa blavosa, que es van portar de la cantera romana de les Alcubles.
Però, per a on tenia el traçat la via Augusta al seu pas per València?
Un inesperat descobriment arqueològic succeït fa uns anys, va posar als arqueòlegs sobre una pista de la qual ja es tenien algunes evidències anteriors. Uns arqueòlegs encarregats d’investigar el solar destinat a l’ampliació de les Corts Valencianes, situat al costat del carrer Salvador, van traure a la llum un tram de calçada de vint metres de llargària que, per les seues dimensions (4,20 metres d’ample) i direcció (cap l’eixida de la ciutat, pel camí de Sagunt o antiga carretera de Barcelona), tenia totes les paperetes per correspondre’s amb el traçat de la Via Augusta per la ciutat. Aquest tros de calçada s’orientava exactament cap al tram descobert uns anys abans al solar arqueològic de l’Almoina, identificat com una porció d’aquesta Via just en el seu encreuament amb el decumanus.
És a dir, que la via Augusta entrava a la ciutat de València en paral.lel i molt a prop de l’actual carrer Salvador (no exactament per damunt d’ell, com es pensava abans d’aquesta troballa feta en els fonaments de l’edifici de les Corts), però a quatre metres i mig de profunditat d’aquest carrer.
I com travessava el riu Túria? No hi ha evidències d’un pont romà en aquella època per travessar-lo, però es dedueix que la calçada ho gualejava o bé existia un pont de fusta sobre barcasses. És possible que amb el pas del anys els romans feren un pont de fusta més robust i estable per donar servei de comunicació en una via tan important a una ciutat que amb els anys va anar adquirint més i més poder i importància. La Via continuaria en paral.lel al carrer Salvador, travessant les actuals places de l’Almoina i de la Reina, on abandonaria la ciutat per seguir ja extramurs el traçat de l’actual carrer de Sant Vicent.
És a dir, si encetem un recorregut des de la Plaça de Sant Agustí pel carrer de Sant Vicent, plaça de la Reina, carrer de la Barcella, plaça de la Almonia i carrer de Salvador, fins arribar al riu, podrem dir que hem recorregut bastant aproximadament la Via Augusta i l’antic cardus màxim de la ciutat romana de Valentia. Tot a quatre metres i mig per damunt, és clar.
Hi adjunte a continuació un plànol de la ciutat actual, en què podem observar aproximadament l’antic traçat del braç dessecat del Túria, y el punt d’entrada a València de la Vía Augusta (assenyalat amb una fletxa roja):
També adjunte a l’apunt una visió de la Valentia romana en els seus primers temps de l’època republicana. En el gravat he marcat amb una línia groga el traçat de la Vía Augusta (Cardus) per la ciutat. Amb un cercle blau la porta d’entrada de la via per l’actual carrer de Salvador, i amb un cercle roig la porta d’eixida que es trobaria en l’actual plaza de la Reina. A continuació la via enfilaria cap a l’actual carrer de Sant Vicent per a continuar cap al sud de la Península ibèrica:
