En els dos apunts anteriors havia parlat de la gran quantitat de figures al·legòriques que podem trobar repartides en nombrosos llocs de la Llotja, fonamentalment en les seues portes i finestres.
Cal dir, però, que la Catedral de València no se li queda enrere. Sense cap dubte els dos edificis, de construcció gòtica, un religiós i l’altre civil, són amb diferència les construccions de la ciutat on podem trobar amb més abundància aquestes representacions al·legòriques, molt comuns durant la baixa edat mitjana.
Si entrem en la catedral, caminem pel passadís que comunica la seua nau amb l’antiga Sala Capitular, actualment capella del Sant Calze i observem “amb ulls curiosos” la mènsula esquerra de la capella de Sant Miquel Arcàngel, situada just al costat de la porta gòtica d’entrada a la capella del Sant Calze, de segur ens cridarà l’atenció una estranya figura humana amb el cos completament cobert de pèl (a excepció de la cara, que presenta una poblada barba), que sembla fugir d’una estranya figura que pretén agafar-ho del pèl del cap.
A continuació assenyale el lloc on podeu trobar-lo:
I ací podeu veure-lo amb detall:
Aquesta figura és la del “Homo Sylvestis”, o home salvatge. De la seua al.legoria havia parlat també en l’apunt anterior, però llavors referida a la Llotja.
El salvatge medieval europeu presentava un tipus físic definidament humà, amb característiques racials semblants a les de la població europea, però amb un cos densament poblat de pèl, no importa siga mascle o femella.
El pèl el cobria tot el cos excepte la cara, les mans, els peus, els colzes i els genolls. Curiosament, en el cas del representat a la porta de la Llotja, la cara apareix també poblada de pèl, d’ahi la seua curiosa semblança amb el personatge de Chewbacca de la pel·lícula de la Guerra de les Galàxies, de la que vaig parlar l’anterior apunt.
Cal dir que solien ser homes blancs barbats, amb abundant cabellera ondulada, de pell clara, llavis prims i nas estret, i tots ells estaven dotats d’una força descomunal.
Aquests homes no eren realment considerats com a éssers malvats, per la qual cosa en ocasions (com és el cas que trobem a la Catedral de València) se’ls representa fugint de criatures estranyes, potser demoníaques. En aquest cas probablement estem davant d’una altra representació de la lluita del bé contra el mal, una representació molt habitual durant l’edat mitjana en què les virtuts humanes (en aquest cas representades per l’home salvatge) lluiten contra els vicis i pecats de l’ànima, representats per la figura que vol agafar-lo. Una al·legoria medieval coneguda amb el nom de psicomàquia.
