Els poblats marítims de València estan actualment formats pels barris de la Malva-rosa, el Cabanyal, el Canyamelar, Beteró, el Grau i Natzaret.
Els seus inicis històrics es remunten a l’any 1249, tot just onze anys després que València fora presa als musulmans per les tropes cristianes del rei Jaume I. Va ser llavors quan el rei va afavorir la creació d’un ancoratge on actualment s’ubica el Grau, aleshores situat a uns 4 quilòmetres de la ciutat. Per a això, Jaume I va concedir franquícies i privilegis a tots aquells que volgueren establir-se en aquella zona.
El 27 de maig de 1249 el rei va concedir carta de poblament a la nova població creada, que va anomenar “Vilanova Maris Valentiae“, Vilanova de la Mar de València.
El nou poblat va ser fortificat per protegir-lo dels atacs exteriors, i començaren a fer-s’hi construccions molt rudimentàries per tal de construir un port des d’on controlar l’entrada i eixida de les mercaderies, tan necessàries per al futur i la supervivència de la nova ciutat conquerida.
Poc temps després, i a l’empara d’aquesta nova vila, nous pobladors dedicats fonamentalment a les arts de la pesca s’aniran instal·lant al llarg de la franja litoral propera, formant noves partides o xicotets poblats amb característiques diferencials de les del seu veí del Grau, els quals amb el temps donaran lloc al Cabanyal i al Canyamelar. La barraca serà el seu habitat característic.
El poblament d’aquesta zona aviat es trobarà dividit en tres nuclis separats entre si per sèquies que recorrien l’horta fins a la seua desembocadura directa a la mar. La seua construcció havia estat realitzada pels antics habitants de València i de la seua horta, els musulmans, que havien estat habitant-la durant més de cinc-cents anys.
Les principals sèquies que recorrien i separaven aquests poblats eren la del Riuet, que separava el Grau, la de Gas, que separava el Canyamelar del Cabanyal, la dels Àngels, que els separava del Cap de França, i la de la Cadena, que el separava de la Malva-rosa.
Entre els anys 1837 i 1897, el Cabanyal, Canyamelar i el Cap de França van formar un municipi independent anomenat Poble Nou de la Mar. En 1897 es consuma la seua absorció per part de València, seguint el mateix destí que altres municipis independents que envoltaven la ciutat, com ara Russafa, Campanar, Patraix o Benimaclet.
Els poblats marítims, en contrast al que succeïa a València, no tenien clavegueram, i el seu carrers tampoc estaven empedrats. A les brutes aigües de les seues sèquies obertes al cel, les seues dones rentaven la roba enmig de carrers plens de pols i fang, en unes condicions higièniques molt dolentes.
L’any 1912, per raons de salubritat pública, l’Ajuntament de València va decidir mamprendre les necessàries obres d’empedrat dels seus carrers i cobriment de les séquies, creant-se així la primera xarxa de clavegueram dels poblats marítims. D’aquesta important fita encara roman viu un testimoni material. Es tracta d’una trapa d’embornal del clavegueram original d’aquell 1912 que, segons les meues referències (*) podria ser l’única existent d’aquella època, i de les més antigues, sinó la que més, de la xarxa de tot València.
Aquesta trapa la podem trobar a hores d’ara a la vorera del carrer Vicent Gallart del Cabanyal-Canyamelar, davant del portal numero 14. Podeu veure la seua fotografia a continuació, i també a la capçalera d’aquest apunt (fotografia cedida per José Aledón).
En Ciutat vella podem trobar algunes tapes de clavegueram també antigues, concretament de l’any 1926, però bastant posteriors a aquesta.
En aquest article que vaig publicar fa un temps, podeu veure on trobar aquestes antigues trapes de clavegueram existents al centre històric de València:
Des d’aquesta pàgina vull instar les autoritats municipals competents a que es protegisca aquest element històric singular dels Poblats marítims. En això m’unisc a la petició que va realitzar el Cercle per la Defensa i Difusió del Patrimoni Cultural l’any 2020 a la Secció de Museus i Monuments Municipals. Esperem que es tinga en compte per tal que siga adequadament preservat.
(*) Aquesta informació m’ha sigut proporcionada per José Aledón Esbrí, seguidor de la pàgina i portaveu de l’associació “Canyamelar en marxa”. La seua resenya ha estat basada en informacions de testimonis directes d’aquests esdeveniments com són el d’Antonio Damià Maiques, metge del Cabanyal, i el d’Ernest Furió Navarro, pintor i gravador del Canyamelar.
