Un vell testimoni de l’antic municipi independent de Benimaclet.

Benimaclet, califat independent“. No és estrany sentir aquesta expressió reivindicativa de sentiment de poble al que, actualment, és un barri més de nord de València, però que durant gran part de la seua història, des de la baixa Edat mitjana fins que es va incorporar a la capital l’any 1871, va ser un poble autònom situat enmig de l’horta i a poca distància de les muralles del Cap i casal de l’antic Regne de València.

Benimaclet, junt a Russafa, Patraix i Campanar, fou un dels quatre quarters en què es va dividir l’horta periurbana de la ciutat de València durante l’època de Carles III.

Els seus orígens es remunten a l’època islàmica, quan Benimaclet va nàixer com una alqueria andalusina, és a dir, com un llogaret de llauradors envoltat d’un espai d’horta irrigat. Se suposa que això degué de succeir fa aproximadamente mil dos-cents anys.

No està clar l’origen del seu topònim. Com tants altres pobles valencians, el prefix “Beni” significa “els fills de” o “els descendents de“. Una possibilitat és que el topònim siga una adaptació al valencià de “Bani Maklata“, que és el nom arabitzat d’una fracció de la tribu berber Nafzawa. I una altra és que siga una adaptació de “Bani Makhlad“. “Makhlad” és un nom àrab de persona, de manera que es podria interpretar que el topònim prové d’un grup de llauradors que eren descendents d’un personatge anomenat Makhlad, que probablement va existir de veritat.

Aquella alqueria islàmica es trobava situada al nord d’una de les grans sèquies que irrigaven l’horta periurbana de València, la de Mestalla, on compartia espai amb altres alqueries.

La conquesta cristiana de València l’any 1238 va suposar un trencament radical amb el seu passat andalusi. Els seus pobladors musulmans foren expulsats i les seues cases i horts repartits entre els nous colons cristians. Al Llibre del Repartiment consta la seua donació en règim de senyoriu feudal als germans Gimeno i García Pérez de Pina, cavallers originaris de la ciutat aragonesa d’Osca.

Aquest senyoriu es mantingué durant tota l’epoca baixmedieval i moderna com un “lloc” autònom de la ciutat de València, on l’alta Jurisdicció pertanyia als tribunals de la ciutat, però la baixa romania en mans dels seus amos.

El senyoriu fou venut i comprat en diverses ocasions fins a l’any 1409, en què fou adquirit pel Capítol de la Catedral de València. Des de llavors i fins que l’antic règim va desaparèixer quatre segles després, Benimaclet fou propietat del col·lectiu de Cannonges de la Catedral de València. Durant diverses dècades de segle XIX es va constituir en municipi constitucional, a l’igual que la resta de quarters de València, fins que l’any 1871 fou annexat a València en qualitat de pedania, en no poder fer front al deute acumulat. L’any 1972 es va convertir definitivament en districte de la ciutat.

Plànol de València i àrea periurbana de l’any 1883 (font: Plano de Valencia y sus alrededores, autores Francisco Ponce León, Jesús Tamarit, Pedro Bentabol y Antonio González Samper).

Aquesta fet d’haver esdevingut durant el segle XIX municipi independent constitucional, el podem veure encara reflectit a la façana d’un antic casalot del seu casc històric, ubicat a l’actual carrer Puçol: “PUEBLO DE BENIMACLET. PARTIDO DE VALENCIA. PROVÍNCIA DE VALENCIA” diu un antic taulell viari, datat probablement de mitjans del segle XIX, per recordar-nos el passat d’aquest barri actual de València, alqueria islàmica en els seus origens i municipi independent durant el segle XIX.

Retolació ceràmica viària a Benimaclet (font: Sancholovesarts).

Compartir aquesta publicació

Visites des de l'1 de febrer de 2022

Publicacions relacionades

L’obrer que va voler homenatjar Gaudí a Benimaclet.

Un record i homenatge a Gaudi en ple cor del barri de Benimaclet...

Edificis amb data i signatura d’autor.

Edificis amb signatura d'autor...

El desaparegut fanal 529 de la Catedral de València.

El record d'un antic fanal d'enllumenat per gas, en una cantonada de la Catedral de València...

Una retolació de carrer feta manualment pels seus propis veïns.

Una curiositat més de la retolació de carrers a València...

Les antigues plaques d’identificació de Districtes i Barris de València.

Les plaques que identificaren Districtes, Barris i Illes de cases en el segle XIX...