Des de molt antic, a València, a l’igual que a moltes altres ciutats, han existit històricament ordenances que regien la salubritat, comportaments i higiene publiques.
En època islàmica, la figura del Muhtasib representava aquest paper, regulant el comerç, els banys públics, la seguretat i la higiene i ornament dels carrers, segons allò que ordenava la Xaria, la llei islàmica.
En època cristiana la figura del Mustaçaf va ocupar el seu lloc, fins a la seua desaparició amb l’arribada dels Borbons a partir del 1707. Aquesta figura, nomenada periòdicament pels Jurats de la ciutat, basava el seu treball en una sèrie de normes establertes per les autoritats que s’anaven succeint al llarg del temps, d’acord a l’evolució urbanística i costums de la ciutat.
Abolida la figura del Mustaçaf, es va crear en el seu lloc el Tribunal del Repés, qui a més tenia sota el seu càrrec la regulació de l’activitat edificatòria pública i privada, què assegurava la salvaguarda de l’espai públic en carrers i places.
El 1786, per exemple, la Junta de Policia va emetre una ordenança perquè es repararen definitivament les cases que havien resultat danyades en la riuada de 1783, per tal de millorar la transitabilitat pels carrers i millorar el seu decòrum. El 1824 un acord municipal determinava la construcció de voreres per part dels veïns dels carrers més importants de la ciutat, regulant l’amplada i tipus de pedra que s’havia d’utilitzar, a fi de millorar el decòrum públic.
L’any 1844 es publica el “Reglamento de Policia Urbana y Rural para la Ciudad de Valencia y su termino”, en què es recopilen 34 articles (en part copiats de les Ordenances de Madrid) en els quals el municipi manifesta el seu propòsit de transformar la ciutat heretada de l’urbanisme islàmic en una equiparable a la de les millores ciutats d’Europa. En el pròleg d’aquest reglament es podia llegir: “Nada contribuye tanto a formar una idea favorable de la civilización de un país, como el ornato, limpieza y buena disposición de las calles, edificios y puestos públicos que acreditan con su buena distribución y construcción el gusto de sus habitantes y altura a que se encuentran las bellas artes. Valencia, que por haber pertenecido a la dominación árabe, había adquirido en la angostura y desigualdad de sus calles un aspecto propio de la ciencia de aquellos conquistadores, necesita un asiduo trabajo para hacerla variar a la forma que el estado actual de civilización requiere, si ha de ponerse al nivel de las mejores poblaciones de Europa, como por la localidad que ocupa y su ilustración merece”.
El 1880 es publiquen les “Ordenanzas Municipales de la Ciutat de València”, emeses pel Governador de València, les quals insisteixen en els mateixos punts del Reglament de l’any 1844, però incloent-hi algunes variacions.
No ho sabem amb seguretat, però probablement d’aquell segle XIX serà una curiosa inscripció pintada a la façana del Col·legi del Patriarca, recaient al carrer del Beat Joan de Ribera, que podem trobar a una alçada d’uns 3 metres sobre el sól, tot just al costat de la placa ceràmica de retolació del carrer. En ella podem llegir el següent: “G.D.B.G. Artº. 2.4 Se prohibe que persona alguna de cualquier posicion ó edad se ensucie en las calles”.
Una norma que l’autoritat municipal va voler transmetre als ciutadans d’una manera tan directa i visible com va ser escribint-la en una paret del carrer. Fet probablement motivat per la saturació de bruticia en què es trobarien els carrers de la ciutat.
En la fotografia de capçalera de l’apunt podeu veure-la. I en aquesta fotografia de a continuació on poder localitzar-la, a la cantonada dels carrers de la Nau i Beat Juan de Ribera:
