Una antiga maquinària de rellotge enmig del cementeri de Benimaclet.

El cementeri del barri de Benimaclet es situa en un tranquil racó de la partida de Vera de València, malgrat trobar-se molt a prop de la confluència de diverses grans avingudes, com ara la de Catalunya, la ronda perifèrica nord i la de Tarongers. Envoltat d’un senzill mur, el seu emblanquinat destaca sobre la verdor de la poca horta que ha sobreviscut al “progrés” al seus voltants.

Lluny queden ja els temps en què els habitants del Lloc de Benimaclet, que formava part de la parròquia de Sant Esteve de València, tènia el seu cementeri propi en ple centre de la ciutat. Es coneixia con el Fossar de Benimaclet, i actualment es situaria als voltants del carrer Bonaire.

La seua façana principal, exempta d’adorns d’importància, té una porta gran senzilla sobre la qual es pot llegir “Cementerio Parroquial de Benimaclet”.

Entrada al cementeri de Benimaclet (fotografia pròpia).

Una vegada travessada, ens trobarem amb un pati que dona accés als diferents pavellons del cementeri. S’hi observem aquest pati amb “ulls curiosos”, de segur descobrirem aviat una cosa que no encaixa en aquest lloc, i que sembla ser la maquinària d’un rellotge gran, la qual es troba situada sobre un bancada de fusta suportada per quatre potes metàl.liques, sobre un xicotet pedestal. Pel seu aspecte intuirem que ha de tindre una considerable antiguitat.

En el lloc no es troba cap senyalització que ens indique què és ni perquè es troba allí. El conserge que es trobava a cura del cementeri quan vaig visitar-lo, tampoc va saber donar-me cap explicació del seu origen o procedència.

Maquinària de rellotge, al cementeri de Benimaclet (fotografia pròpia).

Abans de revelar les respostes a aquestes incògnites, voldria primer que llegíreu un text del “Manual del viajero y guia de los forasteros en València”, publicat l’any 1849 pel cronista i literat Vicente Boix: “En los tiempos en que la famosa mancebía o burdel se hallaba estraordinariamente apoyada por sus sabia organización y por la sanción del tiempo, concibieron algunos buenos patricios el pensamiento de establecer un asilo para aquellas mujeres desgraciadas que, llenas de arrepentimiento y fatigadas de su vida azarosa, buscasen un puerto para atender a su reposo. Con este objeto determinaron en 1345 levantar una casa, ausiliados por la munificencia del Consejo de la ciudad, y por los privilegios del rey don Pedro II, que confirmó más adelante don Fernando el Católico. Poco después se cerró la comunicación entre las vírgenes y las mugeres arrepentidas, y se puso bajo la protección de San Gregorio Magno. El convento se concluyó en 1600.”

El convent al qual fa esment el cronista al final del text és el de Sant Gregori, que es situava al carrer de Sant Vicent Màrtir de València.

El convent de Sant Gregori en al plànol del Pare Tosca (Font: Bloc “Valencia en Blanco y Negro” de Julio Cob).

Recordava Vicente Boix la fundació pel religiós carmelita descalç Francisco del Niño Jesús, en un edifici annex al convent, de la Casa de les Penedides, lloc d’acolliment de les meretrius que desitjaven deixar la seua professió, que exercien en el famós bordell públic de València existent en “La Pobla de les fembres pecadrius”.

La construcció del convent, la cèdula fundacional del qual la va atorgar el rei Felip II, tingué un dels seus impulsors a l’arquebisbe Juan de Ribera. L’església va ser beneïda el dia de Sant Gregori Magno de l’any 1600. La Casa de les Penedides es governava per una junta de deu administradors i pels pares agustins del convent. A mitjans del segle XIX passà a dependre de les Religioses Adoratrices, congregació fundada per la Mare Sacramento a la qual li havia cedit l’Ajuntament els locals de la Casa de les Penedides.

Després de les Desamortitzacions eclesiàstiques produïdes en el segle XIX, el convent va ser utilitzat també com a presó, en la qual l’escriptor Vicente Blasco Ibañez va ser reclòs almenys en un parell d’ocasions, cada vegada que la justícia el condemnava pels seus “insolents” articles publicats en el seu diari El Pueblo.

L’any 1911 el convent va ser derruït, en quedar sense utilitat la seua funció carcerària arran de ser inaugurada la Presó Model de València. Actualment el seu solar l’ocupa el Teatre Olympia. El rellotge que durant segles havia lluït a la seua façana principal, que donava al carrer de Sant Vicent, va ser desmuntat i reutilitzat a la Parròquia de la Nostra Senyora de l’Assumpció, al barri de Benimaclet, on es va construir ex-process una xicoteta torre per poder col.locar-ho.

Rellotge del convent de Sant Gregori.
Esfera del rellotge de la parròquia de Benimaclet, procedent del convent de Sant Gregori (Font: Tono Gimenez).

Aquest curiós fet va ser motiu d’un anterior articul publicat en aquesta web, l’enllaç al qual podeu trobar a continuació:

Fa unes setmanes, precisament arran de publicar aquell articule, es va posar en contacte amb mi un seguidor de la pàgina, David Luján, qui em va informar de l’existència de la maquinària d’aquest rellotge en el cementeri de Benimaclet, el propietari del qual és la pròpia parròquia del barri. La seua informació li l’havia proporcionada el conserge del cementeri, segons em va comentar. Rafael Solaz, gran bibliòfil i amic, a més d’excel·lent coneixedor de la història dels cementeris de València, desconeixia també la seua existència, la qual va poder confirmar en una visita que hi va realitzar l’endemà de la nostra conversa.

Personat en el cementeri un dia desprès de fer-ho Rafael, vaig poder en efecte comprovar l’existència d’aquesta maquinària i realitzar diverses fotografies per a compartir-les amb entesos en la matèria, que pogueren donar-me informació sobre la tipologia i antiguitat del mecanisme rellotger.

Segons vaig poder confirmar en diferents fonts (1), aquest mecanisme fou desmuntat de la torre de l’església de Benimaclet entre els anys 1990 i 1995, en acometre’s la seua electrificació, alhora que la del mecanisme d’activació de les campanes de la torre campanar. L’esfera del rellotge, però, hi va romandre, sent l’original provinent del convent de Sant Gregori que podem veure encara a hores d’ara.

Una volta desmuntat, el mecanisme va romandre desballestat en un habitacle de la pròpia església durant un temps, fins que fa uns vint anys l’encarregat municipal i el rector de la parròquia van decidir restaurar-lo i dur-lo al cementeri del barri, de propietat parroquial, per a ser exposat allà al públic. La voluntat va ser bona (van posar pintura protectora per protegir-lo de l’oxidació), però es va muntar malament i mancat d’alguna peça. El fet de col.locar-ho al descobert, sense cap sostre damunt que el protegisca de les inclemències meteorològiques, ha anat accelerant la seua degradació.

Respecte a la seua datació, he pogut obtindre diferents opinions d’especialistes en la matèria (2), discrepants entre sí sobre aixó.

Una de las especialistes amb les que que vaig consultar, em va confirmar que es tracta d’un mecanisme de funcionament horitzontal o “de llit”, molt probablement realitzat en algun taller ferrer espanyol especialitzat entre la segona meitat del segle XVII i principis del XVIII. Segons aquesta especialista, es tractaria d’un dels més antics que es conserven a hores d’ara a Espanya. Per la seua datació, podria tractar-se perfectament del primer rellotge instal.lat al convent de Sant Gregori, que recordem, va ser inaugurat l’any 1600.

Altres dos especialistes, però, situen la seua datació més tard, a principis del segle XIX, i segons ells el rellotge seria de procedència francesa. El fet que les seues peces semblen haver estat fetes en motle de fosa i no en una forja, apuntaria a que es tracta d’un mecanisme fabricat ja en el segle XIX.

Mecanisme rellotger del cementeri de Benimaclet (fotografies pròpies).

A destacar de la maquinària els seus tambors de fusta amb aparença de troncs d’arbre i un dels pesos que encara es conserva per a fer-los girar, fet de pedra llaurada amb anelles forjades clavades a la pròpia pedra, per a fixar la corda que faria girar els tambors.

Mecanisme rellotger del cementeri de Benimaclet. Detall dels tambors (fotografia pròpia)
Detall del mecanisme rellotger del cementeri de Benimaclet (fotografia pròpia).
Mecanisme rellotger del cementeri de Benimaclet. Detall del mecanisme d’escap (fotografia pròpia)
Mecanisme rellotger del cementeri de Benimaclet. Detall de la pesa (fotografia pròpia)

(1)     Agraïsc a Fernando, secretari de l’església Parroquial de l’Assumpció de La Nostra Senyora de Benimaclet, les seues informacions per a confirmar el periode en què el mecanisme del rellotge va ser desmuntat de la parròquia de Benimaclet.

Agraïsc també a Antoni Ruiz i Engra, membre dels Campaners de la Catedral de València i de l’Antiquarian Horological Society, especialista en la investigació de rellotges de torre, les seues informacions sobre el trasllat del rellotge al cementeri de Benimaclet.

(2)     Agraïsc a Rosa Villanueva Llada, presidenta de l’Asociación para la Defensa del Patrimonio Relojistico Español, autora del blog “Carilló” sobre rellotgeria monumental, així com d’un projecte sobre protecció i restauració de rellotgeria monumental presentat al Ministeri de Cultura i a la Comissió de patrimoni del Consell d’Europa, les seues informacions sobre les característiques i datació del mecanisme rellotger, que se situaria entre finals del segle XVII i principis del XVIII.

Agraïsc a Antoni Ruiz i Engra les seues informacions sobre la datació i procedència del mecanisme, que situaria a principis del segle XIX d’origen francés. De la mateixa opinió és també Javier López Martinez, responsable d’una empresa dedicada a la instal.lació i reparació de rellotges de torre, a qui agraesc també la seua informació.

Compartir aquesta publicació

Visites des de l'1 de febrer de 2022

Publicacions relacionades

L’obrer que va voler homenatjar Gaudí a Benimaclet.

Un record i homenatge a Gaudi en ple cor del barri de Benimaclet...

Un vell testimoni de l’antic municipi independent de Benimaclet.

Una retolaciö esdevinguda testimoni viu d'un passat històric com a municipi independent...

La sorprenent procedència del rellotge de l’església de Benimaclet.

Certament sorprèn l'origen del rellotge de l'església del barri de Benimaclet...