Una antiquíssima creu d’humiliador, a l’entrada de l’antic Convent de Jesús de València a Patraix?

A la fi de l’Edat Mitjana el territori valencià es va poblar de multitud de creus de pedra que s’erigien als camins d’accés a pobles i ciutats. La presència repetida d’una imatge de la Mare de Déu amb el xiquet als braços distingeix aquest conjunt de creus del de qualsevol altre existent arreu d’Europa.

El seu primitiu origen, però, cal cercar-lo a la Grècia clàssica. Els romans creien que les cruïlles de camins eren llocs habituals per esperits i ànimes en pena. Per espantar-los, hi col·locaven una imatge del déu Mercuri sobre una columna de pedra o de fusta.

Les celebracions cristianes es van superposar a les tradicions paganes quan el Crist crucificat va substituir a Mercuri com a déu dels camins. Els camins i les seues cruïlles sempre havien requerit una protecció especial davant d’allò que era desconegut, el més enllà i els perills terrenals. La por de morir en pecat i la condemnació que això comportava es va fer omnipresent a la Baixa Edat Mitjana. Fora de la protecció que oferien les ciutats, les creus acomiadaven els qui s’aventuraven a mamprendre un viatge, representant sants protectors però, sobretot, a la Mare de Déu amb el seu fill als braços.

Aquest costum, com he indicat ades, va arrelar fortament als territoris de l’antiga Corona d’Aragó a partir del segle XIV, entre ells el Regne de València com a part integrant, on es van començar a alçar aquests peirons (nom amb què se’ls coneixia a València) en què sobre un fust de pedra es col·locava una imatge del sant a qui estava dedicada la construcció.

L’element més característic d’aquests peirons són les creus de terme, la missió principal de les quals era la de la delimitació dels termes municipals, però també la de la senyalització de camins i la de fomentar l’oració i la pietat dels viatgers que passaven pel seu costat. D’ahí que en algunes zones se’ls conega amb el nom d’humiliador, terme genèric definit pel Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola com a “lloc devot que hi sol haver a les entrades o eixides dels pobles, amb alguna creu o imatge”

Al barri de Patraix de València hi ha la parròquia de Santa Maria de Jesús, que és l’església de l’antic Convent de la Mare de Déu de Jesús, que va ser desamortitzat l’any 1835.

El seu origen cal cercar-lo a l’Edat Mitjana, quan l’any 1428 els franciscans de la tot just constituïda regla dels observants, sota el patrocini de la reina Maria de Castella, esposa del Rei Alfons el Magnánim, van construir a València el seu monestir de Santa Maria de Jesús en un antic hort d’en Berenguer Minguet, on sembla que prèviament hi havia una ermita dedicada a Sant Cristòfol. Allà, als afores de la gran ciutat i completament envoltats de camp i horta, van viure tranquil·lament el monjos dins de les seues regles d’austeritat i rigor conventual, fins que van ser expulsats quatre segles més tard arran de les lleis desamortitzadores emeses per Mendizabal l’any 1835.

Al carrer Beat Nicolau Factor del barri de Patraix, si observem “amb ulls curiosos”, trobarem un robust fust de pedra tallada de forma prismàtica quadrangular, col·locat sobre una grada i una base, que se’ns apareix solitari i com desubicat a l’ampli espai d’entrada existent a aquesta parròquia. Podem veure-lo en la fotografia de capçalera d’aquest apunt, i també a les següents fotografies:

Sengles fotografies del fust de pedra tallada que es troba prop de l’entrada a la parròquia de Santa Maria de Jesús de Patraix (fotografies pròpies).

A continuació podem veure una antiga litografia d’aquest indret, que ens revela que aquest fust de pedra va ser realment el suport d’una creu ja desapareguda. Després podem veure una fotografia del fust de pedra actual, presa des d’una perspectiva semblant a la de la litografia:

Antiga litografia que ens mostra la creu que hi havia a l’entrada del Convent de Jesús de València.

El seu aspecte revela clarament la seua antiguitat, possiblement medieval, indicant-nos que potser va ser concebut precisament com una creu d’humiliador situada a l’entrada de l’antic monestir franciscà construït en el segle XV i inaugurat, ni més ni menys, que per una Reina, la qual va ser emplaçada en aquest indret probablement com a element de pregària i pietat per a tots aquells que s’acostaven a visitar-lo o passaven pel seu costat.

Els nombrosos avatars històrics que ha patit el conjunt religiós, esdevinguts al llarg de segles d’història, entre d’altres l’exclaustració dels monjos per la desamortització de Mendizabal i la seua posterior reconversió, primer en fàbrica de filatures i, posteriorment, en el manicomi provincial del Padre Jofré, no han sigut un impediment perquè aquest suport petreu de l’antiga creu no haja desaparegut, com disortadament sí que ho ha fet la mateixa creu.

Al remat, cal dir que almenys ens ha quedat aquest testimoni històric que ens revela l’antiguitat medieval d’aquesta antiquíssima fita religiosa.

Compartir aquesta publicació

Visites des de l'1 de febrer de 2022

Publicacions rel·lacionades

L’últim vestigi de la llum de gas Lebón a València.

L'únic supervivent dels antics dipòsits de gas del primer sistema d'enllumenat industrial de València...

Què fa una portada del segle XVI en una església del segle XX?

Una antiga portada renaixentista, donant entrada a una església construïda en els anys 1950...

La parròquia que va sorgir del Camp de Mestalla.

El curiós lligam entre la parròquia de Sant Pasqual Baylon i el València CF...

La xemeneia que va retratar Alfred Guesdon l’any 1853.

Una ximeneia dibuixada fa cent-setanta anys en una antiga litografia, que encara roman dempeus...

Unes estranyes erosions a les façanes de les cavallerisses del Palau de Boïl-Escrivà.

Una curiositat més d'una de les construccions més antigues i singulars de la ciutat...

La plaça de bous de València, inspirada en un amfiteatre romà.

Quina relació pot tindre la plaça de bous de València amb un amfiteatre romà ubicat en una ciutat francesa?...