Fa un temps vaig publicar en aquesta pàgina diversos apunts relacionats amb l’església de Sant Nicolau, arran de la magnífica restauració feta dels seus frescos barrocs.
Fent una mica història de com es van pintar aquests frescos, cal dir que el seu autor inicialment anava a ser el pintor cordovès Antonio Palomino, pintor de cambra de Carlos II.
Palomino va visitar València l’any 1697, on va romandre un temps per poder pintar dos dels frescos més impressionants que té la pintura religiosa de la ciutat: els de la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats i els de l’església de Sant Joan del Mercat.
En terminar aquestes obres, se li va encarregar també que pintara els de l’església de Sant Nicolau.
Però Palomino ja era en aquella època un pintor molt prestigiós i tenia molts encàrrecs que li van fer impossible poder atendre aquesta petició. Per això, i donada la seua gran experiència en aquest tipus de frescos, va fer el seu disseny però va encarregar la seua execució a u dels seus deixebles valencians: Dionis Vidal.
Vidal, format com pintor a Madrid amb el propi Palomino, va estar sempre al seu costat quan vingué a València per pintar la Basílica i l’església de Sant Joan. En tindre-ho al seu costat, probablement Palomino s’adonà del talent pictòric que tenia el seu deixeble i va decidir que seria ell qui pintaria en el seu lloc els frescos de Sant Nicolau.
Palomino, que com he esmentat adés va dissenyar les pintures, va voler immortalitzar-se juntament amb Vidal en una de les pintures de l’església, de la mateixa manera que ho va fer el genial Velázquez en uns dels seus quadres més famosos: les Menines. I per això va incloure un autoretrat del seu deixeble i d’ell mateix en el disseny dels frescos.
I, efectivament, així ho podem comprovar si alcem la vista cap a la part posterior de l’església, on es troba la rosassa i la portada gòtiques. Allà els veurem als dos just al costat de la rosassa.
Ací podeu veure l’escena, i també on podeu localitzar-la (encerclada en groc), per si voleu veure-la quan visiteu l’església:
La curiosa escena, totalment aliena a la resta dels frescos que expliquen escenes de la vida dels dos sants als que està dedicada l’església, San Nicolás de Bari y San Pedro Mártir, denota un Dionís Vidal amb un aspecte una mica espantadís mirant al seu mestre i assenyalant amb la seua mà dreta un pergamí que porta Palomino, actitud què contrasta amb el posat altiu i solemne del pintor andalús, que mira a l’espectador i duu a les mans l’esmentat pergamí què també assenyala amb el seu dit i en el qual s’observa el disseny dels frescos de l’església que ell mateix va realitzar.
Mirant l’escena, a mi em suggereix que Palomino va voler deixar molt clar per a la posteritat que, encara que va ser Vidal qui va pintar els frescos, va ser seu el disseny i l’autoritat en l’obra.
Postdata: València dedica desenes de carrers del seu nomenclàtor a pintors famosos. Palomino és u d’ells, té un carrer al barri d’El Carmen, prop de la Porta de Serrans. Però del valencià Dionís Vidal no existeix ni un sol racó a tota la ciutat que li recorde. Tenim carrers dedicats a la “canoa” o a la “fragata”, per exemple, però ni un d’ells al pintor dels frescos de Sant Nicolau.
Hi deixe el comentari per a la reflexió.
